Riquer retrata el paradís
El centenari de la mort d’Alexandre de Riquer recupera el seu primer llibre, ‘Quan jo era noi’, i ‘Poema del bosc’
Alexandre de Riquer i Inglada (Calaf, 1856-Palma, 1920) ha estat un mite del modernisme i una de les cares amb què se’l representa. Dissenyador, dibuixant, pintor, gravador, bibliòfil, exlibrista, escriptor i poeta, la seva figura –si el país no fos tan gasiu amb les seves estrelles– és tan influent que va més enllà del personatge. Introductor del modernisme de caire britànic prerafaelita, la seva obra destaca per l’activitat en el camp de les arts gràfiques, en què va fer gala d’una creativitat ingent. Alexandre de Riquer va ser el representant més cognoscible del disseny internacional a principi del segle XIX a Catalunya perquè era l’artista català més ben informat de l’època, gràcies als viatges que feia a Londres i també a la gran lliçó de l’art anglès que podia extreure de la seva biblioteca sobre art, única a l’Estat espanyol. No obstant això, la seva obra literària ha quedat enfosquida pel seu tarannà artístic. Amb motiu del centenari de la seva desaparició a Mallorca –havia nascut a Calaf el 1856 dins una família aristocràtica–, dues novetats el recuperen com es mereix. D’una banda, Edicions de l’Albi recupera Quan jo era noi, el seu primer llibre, un conjunt de quinze narracions en una edició a cura de Josep Maria Solà. De l’altra, Adesiara presenta el seu llibre més important, Poema del bosc, que, tal com diu el curador Roger Miret en la introducció, és “un ambiciós, colossal poema èpic que canta la natura com a espai de transcendència oblidat per l’home modern. El Poema constitueix, doncs, la poetització definitiva del gran amor per la naturalesa que Alexandre de Riquer va professar tota la vida i especialment els últims anys, i alhora d’uns valors que són molt característics del modernisme”. Solà i Miret coincideixen en l’admiració per un geni de la nostra cultura, que va ultrapassar els límits dels gèneres i les disciplines fins a ser un artista total.
Comunió amb la natura
Solà referma l’opinió de Miret i diu que “les quinze narracions que integren Quan jo era noi, el primer llibre que va escriure Alexandre de Riquer, ambientades durant la infància de l’autor a l’Alta Segarra, a la casa pairal de Can Bassols (Castellfollit de Riubregós), constitueixen un veritable plànol de la memòria moral de l’artista, des d’una comunió amb la natura i una llibertat d’esperit gairebé absolutes i paradisíaques”.
Com és sabut, la decadència econòmica de la seva família va fer que Riquer es convertís en un dissenyador i cartellista de gran prestigi. La literatura va ser un dels interessos predilectes.
Les dues obres mostren la modernitat en la plenitud que manifesten amb la naturalesa, com tants autors actuals de primera fila. Alliberat del costumisme, Riquer –tal com apunta Miret– manté una “recurrent aspiració a l’absolut que poèticament sol realitzar-se amb la unió panteista amb la natura, vinculada ara i adés al paradís perdut de la infantesa. En el gust de Riquer per la natura, en la identificació que fa entre aquesta mateixa natura i la bellesa, s’hi combinen els seus gustos propis i les idees que assimila d’alguns dels seus referents, entre els quals destaca John Ruskin”.
Miret l’encerta quan veu que en el Poema del bosc no apareix pròpiament una natura simbolista enemiga de l’home i la civilització, ni tampoc una natura decadentista, reflex dels abismes de l’inconscient, sinó més aviat un microcosmos que és una profusió de forces generadores, un esclat constant de bellesa.
