Violències quotidianes

Aquesta setmana, dues dones mortes més a l'Estat espanyol, una d'elles a Catalunya, víctimes de la violència de gènere. Les imatges televisives del dolor dels familiars han compartit sintonia amb les de l'infant de Tailàndia que va començar a fumar als dos anys i al qual ara els seus pares, després de riure les gracietes del nen, l'han sotmès a un tractament de desintoxicació en adonar-se de la bestiesa de la qual eren responsables.

La consciència humana del respecte als altres, tot i que sembla haver estat promoguda des de fa milers d'anys per religions, ideologies, escoles de pensament o senzillament per l'exemple de la gent compromesa amb els altres, sembla no haver tingut èxit. També a la tele hem vist com un tirador i una navalla trobats als vaixells de la flota humanitària que es dirigia a Gaza, adquirien la categoria d'armes terroristes per aquells que fan de la mort i l'extermini el seu exercici vivencial més important.

Tota aquesta violència que es jutja en els fòrums i institucions internacionals sense cap mena de resultat pràctic és també el material que utilitzen molts artistes en el seu treball, que com tota obra d'art té la intencionalitat de colpir. Però no a la manera d'un paisatge sota la llum del capvespre, que dóna al cos i a l'esperit una sensació de serenor, sinó com a activador de la consciència que la violència ha de ser escombrada de les cases i les viles sense que es justifiqui ni tan sols amagar-la sota les catifes.

Aquesta actitud decidida, de fer prendre consciència que la violència és en molts dels nostres fets quotidians i que sovint es justifiquen sota la cobertura del fet cultural o de la força de les tradicions, la trobem en el treball controvertit d'Antonio Selvaggi. En la seva etapa de col·laboració amb el també artista Quim Serrano, amb qui signava amb el nom de Group Public Projects (GPP), va plantejar el 1994, en una visionària mostra a Salt, la desprotecció dels infants respecte de la violència. L'exposició advertia de la quantitat de missatges sobre actes violents que rebien (reben) els infants en el seu dia a dia, tant d'imatges de ficció com d'escenes reals emeses sense cap mena de pudor des dels informatius televisius.

Per tots aquells que titllen de presa de pèl certs muntatges artístics, cal reconèixer que, abans que la flama de la polèmica encengui en la societat el debat de certs temes, el món de l'art ja ha furgat ferides. Al llarg dels seus anys d'existència Group Public Projects (GPP) va fer campanyes com la de col·locar les fotografies del seus rostres en cartells amb la llegenda xenos (estranger), que feia referència al racisme. També van denunciar la condició d'extrema pobresa que viuen moltes persones.

Aquestes intervencions van viatjar per barris de Barcelona com Horta i Guinardó i poblacions com l'Hospitalet de Llobregat, Salt i Girona. Moltes d'aquestes localitats han tingut problemes de violència i racisme després d'haver escoltat les advertències no sempre ben considerades del món de l'art.

Després d'aquestes experiències Selvaggi no ha parat d'escampar missatges. Fa un parell de setmanes va omplir el Balcó d'Arts Santa Mònica d'escrits realitzats per grups socials i persones físiques que participen en una projecte iniciat l'any 2002 a Palafolls, on treballa a l'Ajuntament.

Un cop més el projecte, anomenat Topografies híbrides, no és una obra convencionalment artística, es tracta d'un procés de participació que amb el diàleg pretén donar forma als pensaments de la gent. Fer viable, per exemple, la desaparició de la violència.