Cultura

Un tast de...

Avançament editorial Text traduït del castellà

21 d’octubre del 2019

Así están las cosas
Roca Editorial
Gènere:
Política
Pàgines:
285
Preu:
17,90 €
El llibre és editat en castellà i, de moment, no hi ha la traducció al català.
Després de l’èxit de ‘...Y ahí lo dejo’, l’advocat publica ara ‘Así están las cosas’, un llibre on explica, en clau molt personal i política, els avenços de la defensa del govern de Puigdemont a l’exili. Amb un estil informal i planer, narra també el seu dia a dia i, entre altres fets, explica com va ser l’escorcoll policial que li van fer l’octubre del 2019, fragment al qual pertany aquest avançament editorial

El matí del 21 d’octubre em vaig llevar, com solc fer gairebé cada dia, cap a les 5.30; després de dutxar-me vaig sortir a passejar la Lili. Només de sortir vaig veure al fons del carrer un cotxe amb el motor i els llums encesos, un fet que, tractant-se d’una zona molt tranquil·la i on tots ens coneixem, em va cridar l’atenció, però vaig seguir caminant. En girar cap al carrer principal vaig veure com un cotxe aparcava, però que ningú en baixava, cosa que no va deixar de semblar-me estrany perquè eren cap a les sis del matí i en aquesta zona només hi ha cases... Sabia que alguna cosa estava passant, però no tenia clar què.

Vaig tornar amb la Lili i cap a les 07.15 vaig despertar l’Elena perquè es preparés per anar a l’escola. Just abans de les 08.00, mentre l’Elena esmorzava i jo llegia la premsa, van tocar al timbre. La filla va voler obrir, però jo la vaig frenar en sec; perquè en aquest moment va ser quan em vaig adonar que evidentment res era casual i em va venir al cap el nom de Miguel Puentes Saavedra, la seva falsària declaració i les paraules que em va dir Wolfgang quan es va acomiadar a l’agost, i també els advertiments que havia rebut mesos enrere sobre quin seria el meu futur si seguia “defensant els catalans”... Tot va passar pel meu cap a gran velocitat, però no em va impedir actuar com ho havia de fer.

Vaig agafar l’intèrfon i, sense arribar a dir res, vaig sentir la veu d’una dona que deia: “Policia, obri la porta”. Vaig sortir, no sense dir-li abans a l’Elena que anés a buscar la seva mare, que s’estava acabant de vestir.

Un grup d’unes vuit persones amb armilla de policia, d’aquestes que es veuen a les pel·lícules i als telediarios, van creuar el jardí; entre elles vaig veure una cara coneguda: era la secretària judicial –ara se’n diuen lletrats de l’Administració de Justícia– del Jutjat Central d’Instruccions Número 3 de l’Audiencia Nacional, a qui conec per raons professionals des de ja fa molts anys.

Em van entregar una còpia de la part dispositiva del manament d’entrada i escorcoll i em van demanar el meu telèfon mòbil. Els vaig assenyalar que estava sobre la taula de l’escriptori i un dels policies el va anar a buscar. El tracte, des del començament, va ser molt correcte i la pobra secretària judicial em va saludar amb un gest d’“Ho sento”, però tampoc era ni el moment ni el lloc de dir res.

La Isabel va baixar immediatament acompanyada de l’Elena, i just en aquest moment va arribar la Sandra, la persona que ens ajuda en la cura de la nostra filla. L’agent encarregada de l’operació, amb molt bon criteri, li va dir a la Isabel que allò era “rutinari”, en el que crec que va ser una manera de rebaixar la tensió davant la presència de la filla. Immediatament la Isabel va repetir “rutinari” i l’Elena va fer el mateix.

Vaig fer una abraçada i un petó a la filla, perquè en aquells moments no sabia ni quan ni com ni on la tornaria a veure, però sabia que era un moment clau per a les nostres vides, especialment en la seva. Per tant, mantenint la serenitat, li vaig desitjar un bon dia a l’escola i li vaig tornar a fer un petó, però no li vaig dir allò d’“Ens veiem al vespre” que acostumava a dir-li. No sabia si això seria així i a ella no li volia mentir ni que ella, després, se sentís enganyada. Acte seguit, la Sandra la va treure d’allà, fent-nos un gest de complicitat a la Isabel i a mi, i se’n van anar cap al col·legi.

La policia buscava alguna cosa en el meu telèfon i en els nostres ordinadors i memòries USB; mai hem sabut què, però a mesura que els anaven provant ens els anaven tornant amb un desengany manifest. Ho van revisar tot molt superficialment, sense provocar cap desordre. He de dir que res m’encaixava perquè he estat en molts escorcolls i no solen ser així, i molt menys en una casa on hi ha molts llibres que podrien ser l’amagatall perfecte per a qualsevol objecte, document o el que sigui.

Al cap d’una hora i mitja i abans d’acabar els vaig preguntar si estava detingut i la primera en respondre va ser la Isabel, que va dir: “No, això ja ho han deixat clar”. La veritat és que no entenia en quin moment ho havien deixat clar, però segurament jo no me n’havia adonat i era l’únic que no sabia quina era la situació.

Sabent ja que no estava detingut, els vaig informar que em faria un cafè i els en vaig oferir un, però cap d’ells en va acceptar un, m’imagino que pel protocol d’actuació. Abans d’acabar vaig parlar amb l’agent que comandava l’operació i vam acordar que la Isabel i jo ens n’aniríem al despatx amb el meu cotxe per poder tornar després a casa; en realitat, el que volia era estar segur que no seria detingut després.

Quan ens van indicar que havien acabat –quan ja no quedaven memòries USB ni ordinadors per revistar– ens vam organitzar per marxar i els vaig recomanar que em seguissin, perquè no és fàcil sortir de la zona cap al despatx, on tindria lloc el proper escorcoll.

La Isabel i jo vam pujar al meu cotxe, i només de sortir del portal ens vam trobar dues càmeres de televisió cobrint en directe l’espectacle de l’escorcoll “a casa de l’advocat de Puigdemont”, ja que aquest era, en definitiva, el titular que buscaven. Crec que la cara de sorpresa dels càmeres va ser majúscula quan em van veure a mi conduint, la mateixa que va fer més d’un quan van comprovar que no estava detingut.

Anant cap a Madrid vaig connectar el telèfon de la Isabel al mans lliures, i justament en aquell moment em va entrar una trucada d’un periodista de la Cadena Ser, Miguel Ángel Campos, a qui vaig contestar jo mateix. Tampoc ell donava crèdit a tot el que estava passant, ni al fet que fos jo qui atengués el telèfon mentre conduïa. Quan va penjar vaig trucar a Wolfgang Kaleck per informar-lo de la situació, però ell anava ja al davant i justament aquell matí el seu equip i una sèrie d’organitzacions i destacats advocats havien remès a Diego García-Sayán, reporter especial de Nacions Unides per la Independència dels Jutges, Fiscals i Advocats, una comunicació denunciant la situació d’assetjament i de continus atacs que jo anava rebent des de feia mesos per la meva feina de defensa dels processats catalans. És clar, van tenir temps d’incorporar-hi el tema de les entrades i l’escorcoll.

Wolfgang estava molt preocupat, mirava de donar-me ànims, d’indicar-me el que estaven fent i de trametre’m la salutació de molts amics i companys d’Alemanya, França, Bèlgica, Holanda, els Estats Units, Austràlia, Suïssa, Itàlia, etc. Les mostres de solidaritat van ser múltiples i en el moment precís, sumant-s’hi, moments després, la d’Edward Snowden, amic i defensat, que la va fer pública via Twitter i després en privat.

Li vaig explicar que anàvem cap al despatx i que en principi no estava detingut, però que m’havien confiscat el telèfon i estava en poder de la secretària judicial perquè volien clonar-lo. Wolfgang no donava crèdit a una mesura així i insistia a preguntar-me si això de veritat ho havia autoritzat un jutge. La meva resposta: “Això sembla, no crec que s’hagin inventat la resolució de la qual m’han ensenyat la part dispositiva”.

Un cop i un altre m’insistia Wolfgang en el mateix: “Gonzalo, no han d’accedir al teu mòbil; no és teu el que allà hi ha, és dels teus defensats”. Jo ho tenia clar, que el sorprenent és que s’hagués autoritzat una cosa que no hauria passat en cap més país de la Unió Europea... Veurem quina serà la resposta judicial que aquesta mesura obtindrà de la justícia europea si arriba aquest moment.

Abans d’arribar al despatx vaig fer senyals que aniria a aparcar als policies que venien en un cotxe darrere del nostre; per tant, en comptes de girar al carrer del despatx vaig seguir uns metres més i vaig entrar per un altre. Vam baixar al pàrquing i allà vam anar caminant cap a la nostra oficina per, uns metres abans d’arribar, trobar-nos amb els companys de despatx, que eren allà esperant-nos, desconcertats i disposats a ajudar en el que fos necessari.

La Isabel i jo els vam indicar que se’n podien anar a casa i que era millor així, perquè no sabíem quant de temps tardaria tot allò. Els nostres companys no van quedar convençuts i ens van donar ànims i ens van dir que, si passés qualsevol cosa, els aviséssim. La Isabel i jo vam continuar caminant fins a arribar al despatx no sense abans haver-nos trobat amb multitud de càmeres de televisió i periodistes palplantats davant les nostres oficines, ves a saber avisats per qui.

A la porta del despatx ens esperava una persona del Col·legi d’Advocats en representació del degà, com estableix la llei per a aquests casos, i un cop es va haver presentat vàrem entrar tots. L’escorcoll va ser, com havia estat a casa, molt superficial, sense entrar en els ordinadors de cap dels companys ni en el de la Isabel, i limitant-se a buscar en el meu ordinador unes paraules clau que portaven anotades en un paper, un exercici que van repetir un cop dins el meu correu corporatiu però sense cap resultat, cosa que es reflectia en les cares de frustració que anaven fent.

En no trobar res del que buscaven van optar per copiar tot el correu electrònic des del 2012 en endavant en un disc dur que portaven. Després, es van instal·lar en una sala de reunions per intentar clonar el meu telèfon mòbil per ordre judicial, perquè jo em vaig negar que s’enduguessin l’equip, ja que allà hi ha tota la meva feina, contactes, notes professionals..., tot emparat pel secret professional.

El procés de clonació fracassava, per raons tècniques que em superen, una vegada i una altra, de manera que l’acció s’anava eternitzant. En un moment donat em van preguntar si teníem caixa forta i els vaig dir que no. Va ser un greu error, perquè només dues hores després em van demanar que baixés i em van ensenyar, just a sota de l’escala, el que semblava una caixa forta; jo, encara que sembli estrany, no en tenia ni idea que existís.

La meva cara de sorpresa els devia deixar descol·locats, però, com que estava molt tranquil, vaig reaccionar bé i els vaig dir que, si volien, ho podíem consultar amb el propietari de la casa on tenim el despatx, cosa a la qual van accedir. Vam contactar amb ell i ens va indicar que, efectivament, era una caixa forta que portava allà dècades i que segurament estava oberta. No era així i no hi havia manera d’obrir-la, de manera que van cridar una unitat especial de la Policía Nacional.

Van arribar dos agents amb monos blaus i van començar a maniobrar la caixa. En no poder obrir-la van decidir perforar-la amb un equip que duien i hi van introduir una petita càmera que els permetia veure l’interior: la caixa, efectivament, estava buida, de manera que tots els esforços, i més després de dues hores de feina policial, corroborava el que els havia dit. Mesos després vam tenir un robatori estrany del qual no es van endur res, i encara que sembli sorprenent els “lladres” van dur un bufador especial per obrir aquesta mateixa caixa forta que, fins al 21 d’octubre del 2019, era desconeguda per nosaltres.

El clonatge del meu telèfon, autèntic objectiu de tota l’operació, seguia sense poder-se fer, i mentre tot això passava la Isabel anava rebent centenars de trucades de familiars, amics, clients, periodistes, etc., i me n’anava informant. Eren moments complicats i totes les mostres de suport rebudes aquest dia es van agrair i s’agraeixen molt, ja que és en aquestes situacions quan un veu amb qui pot comptar i amb qui no. A mi, abans i ara, el que realment em preocupava era l’Elena i com estava anant la seva jornada escolar; en realitat, no em preocupava tant aquest dia com els propers, perquè quan es va filtrar la notícia ella ja era a l’escola i, per tant, els seus companys no disposaven de la informació, però l’endemà sí que la tindrien i això podia passar-li una dura factura a la nostra filla.

Cap a les 21.30 va arribar al despatx Eduardo García-Peña, l’advocat que vaig designar, juntament amb Francisco Andújar, per a la meva defensa. Tots dos no són només grans advocats sinó també bons amics, i en les seves mans em sento absolutament segur. Eduardo venia molt accelerat d’un llarg judici, i cabrejat per la situació però no sorprès perquè, estant ells personats en el mateix procediment, coneixien les declaracions de Puentes Saavedra i sabia com eren de falses i interessades.

Ens vam reunir al meu despatx una estona, Eduardo va parlar amb el company que havia enviat el degà i després es va instal·lar en una sala de reunions, on seguia el procés per clonar el meu mòbil. Cap a la mitjanit va acabar el procés i, abans d’anar-se’n, la policia va muntar una petita capsa d’aquelles que es fan servir per treure els efectes intervinguts; com que no ho enteníem, perquè no s’havia intervingut res, el representant del degà va preguntar per a què era i, sense posar-se vermell, un dels agents va dir: “Després de quinze hores no podem sortir amb les mans buides, això està ple de periodistes”.

Gonzalo Boye

Nascut el 1965 a Viña del Mar (Xile), ha viscut a Alemanya, Anglaterra i Espanya. Està casat i és pare de tres filles. Va estudiar Dret mentre complia una condemna a la presó i, des de l’octubre del 2017, coordina la defensa internacional dels membres del govern de Puigdemont a l’exili.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.