Cultura

Un tast de...

‘Doggerland’, Élisabeth Fihol

Conduint pel nord d’Europa

Doggerland
Anagrama
Autora:
Élisabeth Fihol
Traducció:
Albert Pejó
Gènere:
novel·la
Pàgines:
256
Preu:
18,90 €
Desembre del 2013. La depressió atmosfèrica batejada ‘Xaver’ s’acosta al nord d’Europa convertida en una bomba meteorològica. Des del Met Office d’Exeter, Ted Hamilton és un dels meteoròlegs encarregats de donar l’alerta. I avisa també la seva germana Margaret, professora de la Universitat de Saint Andrews, que té previst viatjar a Dinamarca per fer una conferència sobre Doggerland, una porció de terra que unia les costes del Regne Unit i el continent durant el Mesolític i que va acabar engolida per les aigües de l’oceà. A Dinamarca, la Margaret coincidirà amb Marc Berthelot, la seva parella durant els anys d’estudiants.
“El vent bufa i desvia els vehicles de la dreta cap al carril de l’esquerra, empeny els camions. En Marc aguanta el volant amb força i accelera. Com si la velocitat li permetés dominar millor la trajectòria

Ha obert el Volvo a distància i ha tancat la porta del vehicle sense haver-se tret encara la parca. Llavors ho ha fet, i s’ha posat còmode. En sortir del despatx d’en Niels Jensen, la pluja havia augmentat d’intensitat, i l’ha sorprès la força del vent que se li ha precipitat a sobre a la cantonada de l’edifici com si l’esperés, com si volgués complicar-li expressament el recorregut ja prou tortuós a través de la immensa gespa al descobert que s’estenia davant seu fins al cotxe, una gespa recorreguda per caminals sinuosos, per on els estudiants avançaven amb penes i treballs. Ara circula per l’autopista en direcció sud. Amb cada ratxa de vent, el cotxe es desplaça a l’esquerra. Hi ha centenars de tràilers que baixen en fila índia o que pugen per aquest eix longitudinal que recorre Jutlàndia de baix a dalt, tallat al mig per un eix transversal que uneix el port d’Esbjerg amb el de Malmö, a Suècia, i que salta tres braços de mar. En Marc deixa enrere Aarhus, que se les heu amb el que ja és molt més que una ventada. Darrere el vidre, el paisatge és sorprenentment pla, amb una quadrícula de prats i sembrats i fileres d’arbres de tant en tant. En Marc es concentra, sacsejat a cada avançament i amb la visibilitat reduïda pels esquitxos d’aigua. L’eixugaparabrises s’embala i després recupera un ritme més suau. La península de Jutlàndia apunta a Noruega, i ell baixa. I a banda i banda, tots aquests camions i semiremolcs en trànsit cap a les grans planures de l’Europa del Nord, de les quals Jutlàndia és una mena d’excrescència, com una prolongació de Schleswig-Holstein, que encara era una província danesa abans de la Guerra dels Ducats i que Dinamarca va perdre. I amb ella, la sortida al mar del Nord que oferia el port d’Hamburg. Per això es va prendre la decisió de construir Esbjerg, que va ser el seu refugi durant molt de temps perquè al centre històric hi ha una casa en concret que destaca entre totes les altres. Molt després d’haver plegat de Maersk Drilling, una filial del gegant danès Maersk especialitzada en perforacions, ara hi tornava. Quan vivia a Stavanger hi arribava en tres hores, amb el ferri. En Marc circula tota l’estona pel carril de l’esquerra, vigilant la tanca de seguretat i les bandades dels camions, la força de les ràfegues de vent segueix augmentant, i això només és el principi. Durant molt de temps, Esbjerg va ser aquell punt del mapa que li servia de referència, que tenia valor de punt d’ancoratge. En Marc està agraït a Prússia i als prussians. Perquè, imaginem que no haguessin guanyat i que aquell dia Dinamarca no hagués quedat reduïda a la mínima expressió, limitada als ports del Bàltic, Aarhus i Copenhaguen, sense res d’interessant a l’altra banda, la del mar del Nord; imaginem que els danesos no haguessin perdut Schleswig-Holstein i la seva obertura al mar: aleshores no haurien fundat Esbjerg. El seu parlament no hauria votat, el 1868, l’excavació d’un gran port comercial per substituir un embrió de moll i deu cabanes de pescadors que hi havia. I els camps de darrere el port no haurien estat parcel·lats ni s’hi haurien traçat desenes de carrers en angle recte dins d’un perímetre d’uns dos quilòmetres per tres, que delimita actualment el centre històric. Si s’hagués seguit el model rigorós i expeditiu de les poblacions bolet edificades a prop d’una mina o d’un jaciment petrolífer i destinades a ser abandonades, tot i que algunes es van convertir en grans metròpolis construïdes al principi de qualsevol manera, cosa que no és el cas, Esbjerg no hauria sortit de terra d’un cop de vareta màgica, com era el destí, en aquella època, de les noves poblacions de l’oest americà, ni la casa amb frontó de la Pia Andersen, darrere l’hotel Britania a escassos dos-cents metres de la plaça principal, que no és al centre de la quadrícula, com hauria estat lògic i fàcil de fer, sinó que es troba clarament desplaçada cap al port; aquella casa, doncs, amb un frontó de totxo desproporcionat, que va ser primer un projecte a la taula d’un arquitecte, encàrrec d’un armador o comerciant de finals del XIX que havia prosperat prou per ostentar aquest símbol exterior de riquesa però no per poder-se pagar un segon pis, per tot això, pels daus tirats i la ciutat ordenada en un temps rècord, i per l’ambició d’un burgès feta realitat, sense aquesta història, abans que la casa es fes malbé per falta de manteniment, per culpa d’aquest frontó inútil i car en què consistia tot el seu encant i la seva excentricitat, que la feia semblar lletja, depèn, o original, segons els gustos, la casa de la Pia no hauria estat comprada i renovada, el seu marit Kurt no hauria construït un annex de totxo per una decisió presa un vespre i executada l’estiu següent, i la Pia després de la mort d’en Kurt no hauria obert una pensió, no hauria fet condicionar l’annex del fons del jardí, especialment gran per ser un jardí de ciutat i florit, i ell, en Marc Berthelot, el maig del 97, no hi hauria trucat a la porta, la secretària de recursos humans de la Maersk Drilling, el dia de firmar el contracte, no li n’hauria donat la informació i ell no hauria provat sort en la recerca d’allotjament, deu dies abans de la seva primera campanya de perforació al jaciment gasístic de Tyra, no s’hauria presentat a l’adreça indicada, no hauria alçat la mirada a l’estrany frontó que els havia fet decidir, a la Pia i al seu marit, de comprar-se aquella casa típica d’Esbjerg i alhora atípica així que s’ho van poder permetre, en Marc no s’hauria trobat davant la dona, i gràcies al seu cos opulent i generós que omplia el pas de la porta quan va obrir, i a la llum del darrere, en aquell instant mateix, no hauria sabut que es trobava al lloc adequat. Durant anys, Esbjerg havia estat el seu port d’amarratge. Més que una formalitat administrativa, més que un nom pintat a la popa dels barcos comercials danesos el dia que els matriculen, que marca quin reglament i quina legislació s’aplica en cas de litigi, i que poden recórrer tots els mars del planeta sense tornar mai. Esbjerg va ser el seu port d’amarratge, d’aquella manera que els mariners en tenen un. Un lloc especial, escollit, lluny del país d’origen, que omple el buit de tot el que queda enrere, els familiars acomiadats al moll però no només, també una falta, una absència constant que no desapareix enlloc, que es renova a cada escala, enlloc que no sigui aquí, sota els trets d’un rostre de dona o d’home, jove o vell, per transferència de tot el que manca. Per a en Marc Berthelot, aquesta absència omplerta va tenir durant anys els cabells blancs tallats arran, les espatlles amples i la càlida mirada blau clar de la Pia Andersen. I també el seu pit imponent sota la samarreta i el jersei de coll de pic que l’aixafaven, i un sobrepès com el d’aquelles venus de marfil del Paleolític capaces d’encabir-ho tot entre els seus plecs, i que per això inspiren respecte, un excés de carns en què l’excés és una promesa, de reproducció, de vitalitat, de longevitat, com també el marfil de la pell, com la pell fina d’una vella dama anglesa extraordinàriament suau a les galtes, però a diferència de les estatuetes del Paleolític, que no tenen ni braços ni cames, o els tenen amb prou feines esbossats, els braços de la Pia eren tan amples com les cames d’ell, i portava un rellotge cromat al canell que era una vegada i mitja més gruixut que el seu. En Marc desembarcava a Esbjerg i ella era allà. Al principi ho feia entre missió i missió. Més tard, expressament. La Pia era molt diferent d’un cos sec i tens, aprimat per dintre, que et va rosegant a base de temps i de proximitat o que et consumeix tal com ell mateix es consumeix. Era tot el contrari. La rebuda, el consol, la bondat. El seu pit generós, irreductible a un simple atribut de dona, capaç d’acollir-ho tot, el millor i el pitjor, excessiu, desbordant com entre les dues plaques d’una mamografia cada cop que l’estrenyia contra ella, quan es tornaven a veure o quan se n’anava; i ara, a Esbjerg hi ha aquella casa buida, que destaca entre totes, i que haurà d’afrontar o esquivar.

El vent bufa i desvia els vehicles de la dreta cap al carril de l’esquerra, empeny els camions, que ofereixen molta més resistència que ell. En Marc aguanta el volant amb força i accelera. Com si la velocitat li permetés dominar millor la trajectòria. Cosa que passa al mar però que no s’ha demostrat a la carretera, excepte a la sortida d’un revolt. Aquí l’autopista discorre completament recta a través de la planura, no exactament centrada al mig de la península, com una columna vertebral, sinó decantada cap a l’est, cap al Bàltic. Durant els primers quilòmetres, el temps d’abandonar l’aglomeració urbana, d’adaptar els hàbits de conducció, d’adquirir nous reflexos, ha fet un esforç per mantenir la concentració. Abans que els pensaments, en punt mort, el dominessin. Condueix de pressa, malgrat les dificultats per circular, com si la velocitat fos una condició per poder maniobrar, com a l’època de la navegació a vela, l’època de les grans embarcacions amb el seu capità, únic amo a bord després de Déu, abandonades al pic de la tempesta per Déu i tots els sants patrons, sense que s’entengui per què ningú ha donat l’ordre d’arriar totes les veles abans d’arribar a aquest punt, amb les veles destrossades, la nau amb problemes, i que malgrat tot manté el rumb, per la necessitat d’allunyar-se de les costes, ara que ja és massa tard per buscar-hi refugi, d’enfrontar-se amb les grans onades, remuntar-les i davallar-les en comptes de deixar-se atrapar de costat i bolcar, i per aconseguir-ho manté prou velocitat amb les restes de les veles esquinçades, prou potència fins i tot enmig de l’onada per remuntar-la. En Marc deixa enrere una ciutat en alerta roja i es precipita a enfrontar-se amb una altra cosa. Jutlàndia és un apèndix de la gran planura de l’Europa del Nord que es completa amb dues de les illes més grans del Bàltic, amb Odense a la primera i Copenhaguen a la segona, i que constitueix el gruix del territori de Dinamarca, amb un seguit de ponts a l’eix viari est-oest, a partir de Kolding, punt nodal de la xarxa, fins a Malmö. Alguns corren el perill de quedar tallats ben aviat a la circulació. Però això no el preocupa, ja que quan arribi a l’encreuament agafarà la direcció d’Esbjerg. Amb cada bandada, augmenta la pressió de la mà al volant, i amb cada avançament d’un tràiler hi afegeix la mà lliure, assegura la direcció i després recupera la posició inicial, amb el colze contra la finestreta.

Ara l’autopista salva el fiord de Vejle, fiord segons el mapa. En la pràctica, ni més ni menys que un estuari. No és d’esperar l’espectacle grandiós que el treball de les glaceres ha pogut produir a Noruega. Aquí les costes són baixes i sorrenques. Per primera vegada després de deixar Aarhus, en Marc veu el mar. I aprofita el moment que, fins i tot un dia com avui, trenca la monotonia del paisatge. Amb l’aproximació del Xaver, els eixos nord-sud són els més exposats. En Marc sap que al primer accident greu que hi hagi, a la primera topada en cadena, tallaran el trànsit. Però de moment es pot circular. El centre del sistema depressionari s’espera cap a mitja tarda. Fins aleshores, el vent no pararà d’augmentar. Durant la travessia del fiord de Vejle, al mig del pont, uns rètols lluminosos demanen prudència als automobilistes. Han reduït la velocitat màxima. En Marc canvia al carril de la dreta. Observa el Bàltic per la finestra, i de cop hi ha alguna cosa que es torna concreta, factual: per contrast amb l’estat del mar aquí, pren consciència del que l’espera a l’arribada; aquí el mar està relativament encalmat i hauria de seguir així, no hi haurà prou temps perquè es formin grans onades abans que la pertorbació fugi cap a l’Europa Central, mentre que a l’altra banda, a la façana occidental de Jutlàndia, el que l’espera és d’una naturalesa molt diferent, i ho sap. El que passa ara mateix al mar del Nord, a sobre, a la superfície, i per sota, s’ho pot imaginar amb molta facilitat perquè ell i els seus col·legues s’hi han hagut d’enfrontar i d’adaptar moltíssimes vegades. A dalt, al cel, la Margaret i l’Stephen Ross emprenen la travessia de la conca. Si no és que els han anul·lat el vol, cosa que en aquestes condicions segurament seria el millor. Quan es troba amb l’Stephen, les poques vegades que no l’ha pogut evitar, no li pregunta mai per la Margaret. Es limita a espigolar informació aquí i allà, a mercè de la conversa, del que l’Stephen li explica espontàniament. Conscient que de tota manera mai no podrà omplir el buit, que mai no en tindrà prou.

Élisabeth Fihol

Élisabeth Fihol (Mende, Lozère, 1965) va fer estudis de Gestió a la Universitat París-Dauphine i ha treballat com a auditora, gestora de tresoreria i analista financera. La seva primera novel·la, La Centrale, va rebre el Prix France Culture-Télérama 2010. Tant aquesta com la segona, Bois II, exploren les condicions laborals al món actual.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Himnes d’‘El Pelusa’

BARCELONA

‘Els hereus de la terra’ es rodarà també a Girona

Girona

Els concerts de Fires es reprogramen a l’Auditori

Girona
commemoració

L’Arxiu Nacional celebra 40 anys i estrena guia

art de la franja

L’Aragó reclama al jutjat l’execució de la sentència

festival literari

Vilassar de Noir se celebrarà en format en línia

Netflix. Documental

Somnis coreografiats per Debbie Allen

Drama

Cinema dins el cinema amb Noé, Dalle i Gainsbourg

Teror

Perduts en alta mar i contagiats per un paràsit