Arts escèniques

Crònica

temporada alta en streaming

Primers plans per a l’emoció

El Tem­po­rada Alta ja ha arren­cat (ahir es va estre­nar Els sub­or­nats, de Lluïsa Cunillé amb La Ruta40, i Jaleiu, de Gui­llem Albà i la colla fes­ti­va­lera de Mara­bunta) i s’ha atre­vit a pro­var-ho en stre­a­ming. Ha estat la solució per aco­llir les per­so­nes que les distàncies per la Covid-19 han fora­gi­tat. Des de casa, Bou­vetöya (la neces­si­tat d’una illa) va atra­par per la seva nar­ra­tiva acce­le­rada i mig vis­cuda, tot i que –és evi­dent– no va com­moure els 212 usu­a­ris com ho hau­ria fet en directe al Muni­ci­pal. Ara, els pri­mers plans a càmera eren mira­des que absor­bien com una esponja: com deia Gui­llem Albà en la seva pri­mera gala Cata­lu­nya aixeca el teló, per la tele “es pot veure com es diver­teix el públic, però és molt difícil com­par­tir-ho”. Tot i això, aquest viatge, que con­vo­cava (quasi en secret) a dei­xar-se ena­mo­rar per la sen­zi­llesa d’un conte nar­rat, era un bon reclam per tor­nar a les pla­tees.

Fer tea­tre és una acció estèril. Perquè tot s’esva­eix per moments, no deixa ras­tre físic. Ara, assis­tir al tea­tre és un acte de volun­tat fèrtil. Perquè com­par­tir una trama, més o menys intri­gant o ele­vada cul­tu­ral­ment, i con­viure amb els per­so­nat­ges, els actors i els altres espec­ta­dors, escalfa l’ànima. La pròpia i la de la tribu. En aquest sen­tit, fer tea­tre esdevé una acció gene­rosa per con­vo­car la gent i xiu­xi­ue­jar una mena de ritual catàrtic. Aquesta va ser la volun­tat de l’equip de Julio Man­ri­que, Cris­tina Gene­bat, Ivan Benet i Sergi Pom­per­mayer amb el Tem­po­rada Alta a Bou­vetöya (la neces­si­tat d’una illa), que va obrir el fes­ti­val de la pandèmia. De fet, aquest equip ja havia fet un exer­cici sem­blant el 2011 amb Llum de guàrdia al Romea. En aquest exer­cici, es com­mina també a tei­xir com­pli­ci­tats amb els espec­ta­dors del demà, se’ls con­vida a obrir una urna ama­gada al cor del tea­tre el 2062, d’aquí a 36 anys si es té en compte que l’acció es viu el 2026. Casu­a­li­tat o no, és el mateix temps que passa entre l’any en què s’escriu la ter­ri­ble dis­to­pia de George Orwell (1948) i l’any en què se situa l’acció (1984). Jason Rodi va rodar un curt per expli­car que havia anat a aque­lla illa a ama­gar una càpsula per a la seva filla, que l’hau­ria d’obrir 50 anys més tard. Els de la ‘troupe’ del Muni­ci­pal pro­po­sen una càpsula comu­nitària. Un ras­tre per als fills d’aquesta civi­lit­zació simi­lar a la sonda ‘Voya­ger’ de Carl Sagan, que es va llançar a l’espai per comu­ni­car-se amb altres for­mes de vida des de la Terra el 1977.

Bou­vetöya és un espai físic, real, però que es con­ver­teix en una metàfora de tot, que ser­veix per des­til·lar la matèria dels som­nis. Pro­po­sen una catarsi col·lec­tiva a través d’una forma gens pre­ten­si­osa, un punt gam­berra pels gags fàcils (“Bou­vetöya és com un Pere­jil con­ge­lat”), i que genera una con­nexió directa amb el públic. El de Tem­po­rada Alta del 2020. La pro­posta de stre­a­ming (i tot el pro­grama a distància del fes­ti­val) des­tru­eix la dimensió de distància. La càpsula del temps dels per­so­nat­ges con­vida a negar també el temps. Peti­tes revo­lu­ci­ons de tea­tre incon­for­mista amb les limi­ta­ci­ons que la Covid-19 (que mai es nega) i la por han impo­sat a la ciu­ta­da­nia. Però hi ha un grup d’actors que s’hi rebel·len i allar­guen la mà per sumar còmpli­ces a la pla­tea. En pri­mer pla, l’emoció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.