Un doctor molt sinistre

Poc després d’acabada la Segona Guerra Mundial, l’escriptor Siegfried Kracauer, un dels primers analistes de la cultura de masses fent-ho amb singular perspicàcia, va publicar un assaig, De Caligari a Hitler, presentant-lo com una història psicològica del cinema alemany en relació amb el període corresponent a la República de Weimar, és a dir, des de la caiguda del Segon Imperi Alemany, a finals de la Primera Guerra Mundial, fins a l’arribada del nazisme al poder. El títol és un indici d’una teoria que Kracauer hi desenvolupa: part d’aquell cinema, vinculat a l’expressionisme, seria una mena de premonició del nazisme i de la mateixa figura de Hitler a través d’una galeria de personatges tirànics, dominants, manipuladors, vampírics, hipnotitzadors. El film, considerat inaugural, és El gabinet del doctor Caligari, el centenari del qual es compleix en aquest sinistre 2020.

Kracauer exposa que la pel·lícula, dirigida per Robert Wiene, va néixer de la imaginació i de la indignació de dos joves pacifistes contraris a l’autoritarisme i la manipulació patriòtica exercida pels estats que havien dut a la mort milions de persones durant la Primera Guerra Mundial: Hans Janowitz, poeta txec, i Carl Mayer, escriptor austríac. Tot just acabada la guerra, es van conèixer a Berlín, van congeniar ideològicament i van considerar el cinema un mitjà òptim tant per les revelacions poètiques com per la transmissió d’una crítica política.

D’aquí, van escriure un guió partint d’experiències personals. Janowitz va recordar que, un dia de 1913 a Hamburg, va veure una noia en una fira i que va seguir-la fins perdre-la en un parc obscur, del qual va veure sortir un home d’aspecte burgès després engolit per les ombres; l’endemà, va llegir que una jove havia estat assassinada a la zona del Holstenwall (nom de la ciutat imaginària d’El gabinet del doctor Caligari) i, intuint que podia tractar-se de la noia que va seguir, va decidir anar a l’enterrament, en què va creure que hi veia el “burgès” i que era l’assassí.

Per la seva part, Mayer va tenir present un espectacle, Home o Màquina, a Berlín, en què un jove actuava com si estigués hipnotitzat i, de tant en tant, exclamava premonicions.

Quin és l’argument en síntesi que van escriure Janowitz i Mayer? Dos joves (Francis i Alan) assisteixen a una fira ambulant arribada a la imaginària Holstenwall: entre les seves ofertes, un doctor (amb un nom manllevat a Stendhal, que, a Cartes desconegudes, explica que va conèixer un oficial anomenat Caligari a la Scala de Milà) presenta un espectacle en què un somnàmbul, Cesare, contestarà les preguntes que se li facin sobre l’avenir. Alan pregunta quan morirà i la resposta és aquella mateixa nit. Així serà, mentre que Francis descobreix que, hipnotitzat i manipulat per Caligari, Cesare (interpretat per Conrad Veidt, que, amb els anys, serà l’actor fugitiu de l’Alemanya hitleriana que va encarnar el general nazi de Casablanca) comet assassinats.

Què representa Caligari? L’autoritat il·limitada que, per satisfer la seva ànsia de dominació, instrumentalitza els individus convertint-los en somnàmbuls: Cesare seria una víctima de Caligari (l’Estat) encarnant l’home comú al qual s’ensenya a matar i a morir.

Tanmateix la productora Decla-Bioscop va alterar la significació del guió afegint-hi un preludi i un final que mostren Francis en un centre psiquiàtric: tot seria el deliri d’un boig, de manera que, com si es volgués tranquil·litzar l’espectador i a la vegada acordar-se amb el poder establert, van plasmar un guió revolucionari en una pel·lícula conformista. No obstant, amb les seves ombres i els decorats pintats que creen espais distorsionats i opressius, persevera alguna cosa inquietant.

I amb Caligari comencen els personatges portadors del mal (entre els quals Nosferatu i els Mabuse de Fritz Lang) que, a parer de Kracauer, són una premonició de Hitler. Kracauer indica: què ens diu el cinema que encara no sabem? Tot i que potser sense tanta significació estètica, alguna cosa ens deien les pel·lícules sobre virus i formes de control.