El negre amb l’ànima blanca

Entre els clàssics del cinema mut espanyol, hi ha El negro que tenía un alma blanca, de Benito Perojo, protagonitzada per un ballarí negre, d’origen cubà, que abans era el criat d’una família aristocràtica blanca. Un dia s’enamora de la filla d’aquesta família, que vol ser actriu. La pel·lícula és de l’any 1927 i podríem dir que la darrera producció de Pixar no se n’allunya gaire, si més no per tot el que suggereix el títol.

En aquest cas, ens trobem amb un afroamericà novaiorquès que aspira al somni americà en el món del jazz i que, quan està a punt d’aconseguir-ho, es troba entre la vida i la mort. El músic s’equivoca i va a parar al món de les ànimes prenatals, i una ànima blanca entra al seu cos i li fa veure que a la vida no val la pena obsessionar-se pel triomf, sinó per totes les petites coses que marquen l’existència.

La lectura de la història pot tenir un punt pervers, ja que mostra com el lloc de l’artista no és la passió, sinó l’acceptació de la vida com un common man. El problema és que el protagonista de Soul no és com George Bailey a Que bonic que és viure, que accepta el seu destí com un individu del carrer, sinó un ésser que es considera fracassat perquè, en lloc de tocar amb la banda de jazz, s’ha de conformar convertint-se en un professor d’institut. No accepta no poder formar part del somni americà i la pel·lícula s’encarrega de demostrar-li que no cal apostar per triomfar a la vida.

Com sol passar cada cop que Pixar estrena nova pel·lícula, Soul, de Pete Docter, ha estat considerada la darrera meravella animada, però, a diferència de Del revés i Up –les anteriors pel·lícules del mateix animador–, hi ha una certa confusió en els plantejaments. Sembla una producció atrapada en una manera de fer de la companyia que ha donat bons resultats però que ha caigut en un manierisme estèril.

El primer problema rau en la indefinició de la fórmula. La pel·lícula ha d’estar dirigida a un públic infantil, però qui alimenta el mite Pixar és el públic adult. Aquest fet provoca que el desig de convertir la faula en una abstracció amb pretensions de manual d’autoajuda s’incrementi. Soul funciona quan ensenya la vida miserable d’un personatge que aspira a triomfar en el món del jazz, però es perd quan viatgem cap al repositori de les ànimes, en què la ficció, per ser creïble, necessita forçar la seva versemblança entre les ànimes mentores i les ànimes que s’estan formant. L’animació passa d’un estadi de realisme cap a un treball que barreja les formes simples i arrodonides –les ànimes– amb les formes cubistes dels responsables de fer funcionar els llimbs dels justos. La barreja pot resultar visualment atractiva i pot suposar un repte, però les pretensions abstractes del somni s’estavellen, l’encallen i no el deixen avançar. Soul retroba el millor de Pixar quan deixem l’univers de les ànimes i es crea un embolic còmic en el món terrenal mentre la música jazzística de Jon Batiste supera totes les exuberàncies i els desequilibris del relat.