La impossibilitat de fugir d’un mateix
“Pots fugir de tot, però no pots fugir de tu mateix.” Aquest és per a Kike Maíllo (Barcelona, 1975) el tema essencial de la seva nova pel·lícula, Cosmética del enemigo, una adaptació lliure de la novel·la homònima d’Amélie Nothomb (Columna en català i Anagrama en castellà). Es tracta del tercer llargmetratge del director, després d’Eva i Toro, i la primera pel·lícula que ha rodat en anglès, tot i que la novel·la en què es basa és en francès.
La pel·lícula va competir en l’últim Festival de Sitges i s’ha estrenat fa poc directament a la plataforma de continguts Filmin. Kike Maíllo va explicar a aquest diari que, de la novel·la, el va impressionar “el debat dialèctic que planteja, aquest duel entre dos personatges, un dels quals és políticament correcte i l’altre, una sociòpata”. Tant ell com el productor, Toni Carrizosa, “de seguida vam veure que volíem fer-ne una pel·lícula de caire internacional”, i van entendre que “aquest encontre fortuït entre estrangers en un aeroport havia de ser explicat en anglès”, la llengua més habitual en aquests espais de trànsit.
Adaptació infidel
Un famós arquitecte (l’actor Thomasz Kot) troba a l’aeroport de París una inquietant noia (Athena Strates) que gairebé l’obliga a escoltar unes històries inquietants que la fan semblar una sociòpata. Kike Maíllo ha fet una adaptació “infidel” de la novel·la: “Era la primera vegada que m’enfrontava a un material que no era original meu, i en la primera versió del guió ja em va sortir que el personatge rebel fos una dona. Les tensions eren unes altres i em semblaven més enriquidores.”
La pel·lícula parla de “l’enemic interior que tots portem dins i amaguem davant dels altres”, explica Kike Maíllo, i té en l’aeroport un espai essencial: “Per una banda, un aeroport és un lloc de moviment, de trànsit, i per una altra, cadascú hi carrega les seves bosses, els seus pecats.” Un bagatge que viatja sempre amb cadascú, no es pot deixar enrere. El protagonista ha creat l’escenari on se situa la història: “Que el protagonista sigui el dissenyador de l’aeroport –reflexiona el director– permet jugar amb la idea que aquest edifici que és tot façana, que està buit, és igual que el seu creador: té una façana perfecta, polida, triomfal, però tremendament buida.”Kike Maíllo creu que l’arquitectura “permet explicar els personatges a partir del lloc on viuen, és com una extensió d’ells mateixos”.Aposta per una narrativa sintètica: “Has d’anar traient coses fins que trobis l’essència. La narrativa pot ser ampul·losa, barroca, però té a veure amb la idea que menys és més.”
