Història d’una estranya amistat

Exposades fa aproximadament cinc anys en una galeria d’Oslo, a Noruega, dues pintures van ser robades amb molta perícia. Són obra de Barbora Kysilkova, una pintora hiperrealista txeca resident a la capital noruega que, assistint al judici sobre el cas, va conèixer un (l’altre no va comparèixer) dels dos lladres. La pintora va demanar a l’home, Karl-Bertil Nordland, si podien trobar-se. Volia fer-li una pregunta: per què havia robat les pintures? La resposta és perquè les va trobar bellíssimes. També, una altra: on eren? Ho ignorava perquè no es recordava de gairebé res del que havia fet en un estat d’ansietat amfetamínica.

D’aquesta trobada va néixer una amistat: convertint-se a la vegada en model seu, el lladre va mostrar a la pintora la fragilitat i sensibilitat d’un home abocat a l’autodestrucció. Amb un greu accident entremig, Karl-Bertil Nordland, que ha de passar un temps a la presó en haver robat el cotxe del sinistre, sent el desig de canviar de vida amb l’energia de sentir-se apreciat i escoltat. Això mentre Barbora experimenta una mena d’obsessió amb el seu amic i model en un període crític en què no aconsegueix fer una nova exposició.

Aquesta relació abordada a La pintora y el ladrón podria ser una ficció, però la pel·lícula es presenta com un documental sobre una història real. El seu director, el jove cineasta noruec Benjamin Ree s’hi va interessar en tenir coneixement de la relació iniciada després del judici. Davant de la càmera, en tot cas, els protagonistes es converteixen en personatges d’una història fascinant tan inquietant com esperançadora que, a més, es presenta amb una estructura narrativa tan hàbil com intel·ligent.