Atrapats al parc temàtic

El darrer capítol de Shrek mostra totes les seves contradiccions des dels primers moments. El món dels contes s'ha convertit en una mena de parc temàtic, les empreses turístiques organitzen tours per poder veure l'ogre i els seus amics. Tot sembla absolutament plàcid i mediatitzat, no hi ha cap possibilitat que sorgeixi cap conflicte, que torni l'aventura. Shrek i Fiona viuen una vida quotidiana amb els seus tres fillets, el gat amb botes no sap què fer i l'ase passeja els seus fills meitat drac meitat ase pel parc. En el transcurs de la festa d'aniversari dels seus tres fills, Shrek tindrà una crisi i demanarà que el deixin tornar enrere, al temps en què el món era més caòtic i més fosc.

No costa gaire entendre la decisió de Shrek com una metàfora sobre una sèrie que s'ha sentit atrapada pel seu èxit, que ha perdut la seva creativitat i que és incapaç de conservar cap element d'aquella suposada incorrecció política del primer episodi. Al llarg dels tres capítols que fins ara havien conformat la saga Shrek, el monstre ha passat de ser una criatura simpàtica a l'atracció d'un parc temàtic, mentre que tots els secundaris de la funció –des de Pinotxo fins al gat amb botes– no han estat més que els convidats de pedra d'uns contes que progressivament han anat perdent els seus encants. Mentre el primer capítol de la saga semblava fer realitat la possibilitat que hi haguessin contes amb un príncep dolent i una bruixa bona, tal com cantava Paco Ibáñez, un cop materialitzada la possibilitat la lògica era la de sempre.

És possible que Shrek torni a ser una figura políticament incorrecta? És possible reanimar amb imaginació una història que sembla desgastada? La veritat és que la quarta part ho intenta però fracassa en el seu intent. Els guionistes decideixen fer un gest curiós i fer que el reialme dels somnis passi de ser una monarquia a una dictadura. Els reis desapareixen i un dictador foll s'encarrega d'assumir el paper de malvat de la funció. Shrek és converteix en una rèplica del ferrer de Figueres que firma un pacte amb el diable i, de cop, ens trobem al món de Shrek abans que aquest alliberés la Fiona de l'empresonament del drac.

El món originari que vol mostrar-nos la ficció és un món en què els ogres poden viure envoltats de porqueria, on les bruixes no paren de volar pel cel i en què la terra és salvatge, gairebé apocalíptica. Encara que sembli la imatge d'un món en crisi abocat cap allò apocalíptic, no és més que la imatge d'un món originari. Shrek era fill d'un món brut, no domesticat i salvatge. En aquest món era possible l'aventura perquè les bruixes eren malvades i tot funcionava segons les clàssiques paradoxes entre el bé i el mal pròpies dels contes infantils. La sortida que proposa Shrek pot semblar atractiva, però el seu problema radica en què la ficció és capaç de mantenir les seves promeses i de convertir l'aventura en un veritable malson.

En els contes de fades, els petons entre els protagonistes trenquen tots els encanteris i poden restituir les coses cap a la normalitat. Però quina és aquesta normalitat? Al final, després d'haver vist i constatat que en el món dels orígens les històries també són avorrides i davant la impossibilitat de poder construir més aventures quan es torna al parc temàtic, el millor és la dissolució.

Shrek 4 ha estat anunciat com l'últim capítol de la saga, perquè no hi ha sortida possible. L'única solució és dissoldre la saga i deixar que Shrek i els seus visquin feliços i avorrits per sempre més al seu parc temàtic.