En la mort d’Enric Badosa
Va ser Enric Badosa un home elegant i modern, un d’aquells poetes quasi dandis, però també treballador empedreït. Costaria desclassificar-lo de la Generació dels 50, tot i que la mort de Brines i de Caballero Bonald va fer repetir als constructors d’obituaris que aquells dos n’eren els últims representants. Nascut a Barcelona el 1927, Badosa va publicar el seu primer llibre de poemes el 1956, Más allá del viento, per repetir tres anys més tard amb Tiempo de esperar, tiempo de esperanza. La seva era poesia contemplativa, horaciana i humanista. En ell es conjugaven diferents aspectes, tant com a divulgador –un dels màxims defensors de J.V. Foix quan ningú li feia cas, i també de Salvador Espriu–; d’editor a Plaza & Janés, on va tirar endavant projectes de referència com ara les seleccions de poesia, que van portar al nostre país les grans firmes internacionals i, sobretot, de poeta amb tot un món mediterrani al darrere, profundament sensual, on va mantenir la fidelitat a Grècia, fent nombroses reedicions dels seus llibres temàtics sobre el país i les seves illes. Badosa era una persona vitalista, que sempre apareixia amb un somriure, sovint un punt sorneguer però sense malícia.
No ens podem oblidar de treballs fonamentals com ara La lírica medieval catalana, antologia i traducció castellana del 1966 dels grans noms de la nostra literatura: Llull, Jaume March, Pere March, Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March i Roís de Corella. També de les cartes de la monja portuguesa Mariana Alcoforado, que va reeditar fa poc Zorro Rojo amb impactants il·lustracions de Milo Manara. Ens costarà oblidar la bonhomia d’un poeta i editor únic.
