El dolor, molt ben literaturitzat

L’interès pels casos reals ve des de sempre. Conèixer l’ésser humà, els seus comportaments i entendre la seva naturalesa forma part de la nostra societat. A casa nostra l’interès pels casos reals té tradició. Des d’El Caso, que va reproduir bona part de la crònica negra espanyola (venent en algunes ocasions 150.000 exemplars, per exemple amb el cas de Carmen Broto), va ser tot un true detective al nostre país. Un dels punts d’inflexió va ser La huella del crimen (RTVE), que reproduïa bona part dels casos més mediàtics i que tenia un lema molt significatiu: La història d’un país és la història dels seus crims.

Ara bé, avui dia cal diferenciar el documentalisme o periodisme d’investigació de la literaturització criminal. La primera forma part de la informació en què el periodista aporta dades i informacions del cas, normalment perquè ho ha investigat: va passar això, després va passar allò, exemples com ara els de Manu Marlasca i Beatriz Osa. La part més interessant, però, és la que literaturitza els crims reals i els converteix en obres de qualitat narrativa.

Un cas especialment significatiu és el de James M. Cain i El carter sempre truca dues vegades (1934), una història que Cain va llegir a la premsa i va relatar. O el d’Horace McCoy, que va decidir escriure Els sudaris no tenen butxaques (1937), tota una crònica de la corrupció periodística.

Els primers a fer-ho de manera directa pels fets que s’hi narren són Rodolfo Walsh, a Operació massacre (1957), i Truman Capote, a A sang freda (1966), que no només és un llibre que informa d’un succés, sinó que ho fa amb una qualitat literària excepcional, per això avui és un clàssic. En aquest sentit, cal citar també noms com el de Norman Mailer i l’aparició del nou periodisme.

Aquests últims anys, en concret a Catalunya, uns quants noms han prestigiat i literaturitzat grans casos, com ara Fàtima Llambrich (Sense cadàver, 2016), el recent de Tura Soler (El pantà maleït, 2021), Carles Porta (Tor, tretze cases i tres morts, 2005) i Ferran Grau (L’hivern del coiot, 2020, una barreja entre L’adversari, d’Emmanuel Carrère, i A sang freda, de Capote). I no oblidem El dolor de los demás (2018), del murcià Miguel Ángel Hernández, un dels millors llibres autobiogràfics i de no-ficció que he llegit mai.