Darrere la màscara
El CCCB obre una gran exposició que explora els diversos sentits polítics d’aquesta peça que ens oculta i ens mostra alhora
Els fundadors del Ku Klux Klan mai van portar cucurulla i túnica blanques. Les seves disfresses estaven fetes de pedaços de roba malgirbats que els dotaven d’un aspecte més còmic que no pas terrorífic. Fins molts anys després no van canviar d’estètica, la que va quedar gravada amb foc en el nostre imaginari. El líder de la secta que la va imposar es va fer d’or fabricant aquests uniformes. Maldat i negoci sense escrúpols van sempre de bracet.
No és l’única sorpresa que s’endurà el visitant de l’exposició La màscara no menteix mai (fins a l’1 de maig), amb què el CCCB tanca un any de grans propostes. Han llegit màscara i deuen pensar que s’ha apuntat al carro de la nostra dura realitat pandèmica, i el cas és que aquesta mostra va sortir a la taula d’idees del centre molt abans que esclatés la crisi sanitària. Que l’ha obligat a afegir-hi un darrer capítol que no tenia previst? Sí. Que no desentona amb tot el discurs que el precedeix? També.
“Aquesta exposició explica qui som.” Ho diu, ras i curt, l’escriptor Servando Rocha, autor de l’assaig Algunas cosas oscuras y peligrosas. El libro de la máscara y los emmascarados (2019), que vindria a ser el guió del projecte que ha comissariat ell mateix junt amb el cap d’exposicions del CCCB, Jordi Costa. Inspirin fort just abans d’entrar a les sales. La primera cosa que veuran és la rèplica d’una de les màscares més antigues del món, del 7000 aC, l’original de la qual es conserva al Museu d’Israel. Amb les dents gravades i tot, ens somriu amb malícia. Els nostres avantpassats neolítics la van crear per comunicar-se amb els déus i els morts. La seva presència a l’exposició, però, és només testimonial, perquè el relat va per un altre cantó del ritual religiós (tot i que s’hi escola), i més vigent. La cosa va d’escodrinyar “el ventall de significats polítics de la màscara des de finals del segle XIX fins a la contemporaneïtat”, explica la directora del CCCB, Judit Carrera.
Amb els pulmons plens d’aire suportarem millor el sentit més sinistre d’aquest objecte tan “ambivalent”, remarca Carrera. El sentit opressor que hi va donar el Ku Klux Klan. L’àmbit és petit però val per a tota una exposició. Aquí s’explica que la font d’inspiració d’aquesta tropa de criminals van ser els mites europeus dels anomenats carnavals salvatges, uns exèrcits d’éssers espectrals desbocats que sembraven por per on passaven (a la catalana seria el comte Arnau). Els racistes nord-americans s’hi van emmirallar per invocar els màrtirs de la seva guerra civil. I al principi d’aquest article ja hem dit com: amb una indumentària ridícula que cap dimoni se sentiria com a pròpia. Zero glamur, vaja.
Seguim amb un malvat emmascarat molt més entranyable: Fantômas, l’heroi de l’antifaç de la cultura popular francesa que un lladre i estafador mallorquí, Eduardo Marcos, reivindicava que l’havia copiat. Se non è vero, è ben trovato, perquè l’un (el de ficció) i l’altre (el de carn i ossos) van aconseguir fer-se simpàtics en una societat que començava a adonar-se que la sofisticació del control policial era una piconadora dels seus drets més bàsics. “Fantômas emergeix en el moment en què es classifiquen els rostres humans per detectar els signes de la delinqüència”, sosté Costa. Ja sabem quin és l’últim graó d’aquest sistema per fitxar el personal per la seva fesomia: Auschwitz.
Els artistes avantguardistes, dadaistes i surrealistes principalment, van veure clar tot d’una que la màscara no era (només) una eina que servia per amagar-se, sinó (sobretot) per manifestar d’una manera més contundent un jo discordant amb les convencions socials. Si han d’anar a l’exposició per veure una única peça, que siguin les màscares que va dissenyar Leonora Carrington per a la seva última obra teatral, Opus siniestrus (1969), una lluminosa burla al domini masclista. Carrington, sempre a l’equip de les feministes. I de tota persona vexada i humiliada. Perquè la màscara també ha estat, i és, una arma per subvertir les regles del joc dels poderosos. Una altra cosa que descobriran a l’exposició és que la primera manifestació amb passamuntanyes la van fer el 1967 a Nova York un moviment d’anarquistes amb el lema Wall Street is War Street.
El capellà emmascarat
Si parlem d’aquesta tela de punt no podem obviar el Subcomandante Marcos, líder del moviment zapatista indígena. En la mostra hi és, en un documental de Fernando León de Aranoa en què, quan està a punt de treure’s la caputxa, comencen a sortir cares de moltes altres persones, sota la seva convicció que el que ell (i la seva màscara) representen no és un sol individu, sinó una causa col·lectiva.
També a Mèxic els combatents de la lluita lliure maleeixen el dia que s’han de destapar. Vol dir que han perdut i que ja no tindran la bona estrella que els proporcionen les malles que els cobreixen el cap sencer, coloristes i amb símbols de la cultura asteca. El capellà Fray Tormenta té fins i tot autorització papal per oficiar missa amb la seva màscara personal de lluitador.
Ni davant de Déu vol mostrar-se tal com és (o potser tal com és, és amb màscara?). Les Pussy Riot també haurien volgut ser visiblement invisibles rere els seus passamuntanyes de colors àcids. La follia tirànica russa les va privar de la seva eina combativa. En arrest domiciliari, han col·laborat amb entusiasme en l’exposició, cedint alguns dels seus draps rebels. Amb elles s’acaba el recorregut, abans de l’epíleg final dedicat a la mascareta quirúrgica que és el pa de cada dia de la nostra pandèmia. És el moment d’expirar, i amb seguretat, física i ètica, perquè avui els emmascarats no són els dolents.
