En nom de Ptolomeu

Ptolomeu I no és un dels faraons més coneguts popularment. I això que té una història ben potent i singular. Que morís de vell i per causes naturals treu morbositat a la seva biografia, d’acord, però també diu molt de la intel·ligència amb què va governar. A més, compte, sense ell, Cleòpatra, l’última reina d’Egipte, no hauria arribat mai al tron. General d’Alexandre el Gran, es va fer amo i senyor del país del Nil el 305 aC i va fundar una dinastia, la ptolemaica, que la famosa sobirana va cloure 300 anys després, quan va passar a formar part dels dominis de Roma.

Però què seria de l’Antic Egipte sense els seus enigmes? El Museu Egipci de Barcelona ha tingut la sort de creuar-se’n amb un que té a veure amb Ptolomeu I i, més concretament, amb el seu temple perdut a la ciutat de Hut-nesut, l’actual Sharuna. Documentat el 1838 per Nestor L’Hôte, els exploradors que després d’ell van visitar la zona no en van trobar cap rastre. Fins que una missió dels experts del museu català, compartida amb la Universitat de Tübingen i el Consell Suprem d’Antiguitats d’Egipte, va aconseguir fer emergir de la terra els seus secrets, els anys 2019 i 2020 (en plena pandèmia). Una seixantena de blocs profusament decorats de les últimes quatre fileres, inclosa la cornisa, d’aquest edifici, que es creu que feia “18 metres de llarg i uns 8 o 10 d’amplada”, revela Luis Manuel Gonzálvez, director de les excavacions i conservador del Museu Egipci, on fins al 30 d’agost es pot visitar una exposició de la troballa i, com a complement, mig centenar de peces de l’Egipte ptolemaic dels fons propis de la institució barcelonina, creada, fa 29 anys, per l’empresari hoteler Jordi Clos (el 30è aniversari coincidirà amb una efemèride de primera magnitud: el centenari del descobriment de la tomba de Tutankamon). A ell mateix se’l pot veure treballant al jaciment en l’àlbum fotogràfic de la campanya arqueològica penjat en una de les parets. “Hem entrat en la història de l’egiptologia. Aquest és el nostre Gran Premi”, explica Clos.

No exagera. Les pedres els han parlat. En jeroglífics, és clar. Tot el perímetre del temple (60 metres) estava ornamentat amb una línia d’inscripcions i als fragments recuperats es pot llegir el nom complet del faraó. A més del de naixement, cinc expressions més que evoquen les seves virtuts. Quatre ja eren conegudes, com ara Gran en poder i Aquell que conquereix amb la seva força. I una és el primer cop que es localitza: El de braç fort.

Una vintena de blocs, d’entre els quals els que contenen aquests textos, s’han desplaçat al museu del carrer València. Òbviament, no són els originals, sinó unes rèpliques exactes fetes en impressions 3D. “Estem emocionats, però només som al principi de la investigació”, subratlla Gonzálvez, que destaca que, de tots els temples de Ptolomeu I conservats, un total de vuit, aquest és del que han perviscut més vestigis. Queden molts misteris per resoldre, per exemple el lloc precís on es va erigir el santuari de Hut-nesut, consagrat a Horus “i probablement a Iris”, que va ser desmantellat pels cristians: van reutilitzar les pedres per construir una església copta.

Els ptolemaics van ser la dinastia més longeva de la història de l’Antic Egipte. El seu regnat de tres segles va retornar la prosperitat a l’imperi. La cèlebre Cleòpatra VII va escriure el darrer capítol d’aquella civilització. I ella és la que apareix retratada en una de les peces més icòniques de les col·leccions del Museu Egipci, una estela (51-30 aC) que a l’exposició Ptolomeu, faraó d’Egipte acompanyen altres objectes que invoquen l’esplendor cultural d’aquell període. Els ptolemaics eren d’origen grec, però van trobar la manera de fusionar la seva cultura amb l’autòctona. Ho prova la bella estàtua d’una reina o d’una deessa no identificada (290 aC) amb cuixes robustes, panxa arrodonida i pits rotunds. “L’ideal de bellesa femenina hel·lenístic hi és molt evident, perquè en la tradició faraònica les dones mai no es representaven nues”, precisa Gonzálvez.

Ptolomeu I es va inventar i tot un déu comú, tant per a egipcis com per a grecs, Serapis, de qui a la mostra es pot veure un amulet (664-525 aC) amb els seus trets mestissos: d’una banda, el típic cap de brau de la simbologia faraònica i de l’altra, uns cabells i una barba abundants i ondulats del gust hel·lènic. Aquella estirp estrangera va llançar per la borda els característics vasos canopis que els egipcis havien utilitzat des de temps ancestrals per guardar les vísceres dels morts. Van preferir per a aquesta mateixa funció unes caixes de fusta, això sí, ricament guarnides amb motius religiosos propis de la iconografia faraònica, com ara els ulls udjat. El museu català en té un preciós exemple.

Però potser la peça més sorprenent, per xocant amb l’estètica egípcia, és una enorme escultura del déu Bes (305-30 aC), que tot i l’aspecte monstruós, els ptolemaics veneraven perquè protegís les dones embarassades i els nadons acabats de néixer.