Falsificació

A més de fer-ho com a actor, Sean Penn s’havia guanyat un cert prestigi com a director abordant el pas a la vida adulta (The indian runner), el dolor davant la violació i assassinat d’una nena (El jurament) o la recerca de la felicitat enmig de la naturalesa (Into the wild). Fins en les situacions més dramàtiques mantenia la solidesa i la contenció. El prestigi va ensorrar-se quan, l’any 2015, va presentar a Canes The last face i va provocar una certa vergonya d’altri per la fatuïtat, la pretesa transcendència, amb què mostra la relació amorosa entre la directora d’una ONG (Charlize Theron) i un metge espanyol (Javier Bardem) cooperant a l’Àfrica central. Tot sembla fet desesperadament per commoure i així cada moment vol ser intens, però resulta d’una falsedat absoluta. Alguna cosa semblant, tot i que sense arribar a tanta ridiculesa, passa amb El día de la bandera , en què Penn dirigeix i a la vegada protagonitza per primer cop un film.

Basada en fets reals, narra la relació inevitablement complicada entre la periodista Jennifer Vogel (Dylan Penn, filla del director i de Robin Wright) i el seu pare, John, un estafador compulsiu que, als últims anys noranta, va arribar a imprimir vint milions de dòlars falsos. Un personatge que, al capdavall, encarna l’altra cara del somni americà. Amb una mare alcohòlica, la filla, però, s’estima més el pare, afectuós i sempre disposat a mentir sobre com canviarà de vida.

Hi ha molts de crits amb el contrapunt d’unes imatges crepusculars (més buides que belles) de camps de blat amb una veu narrativa xiuxiuejant que embafa.

Penn va filmar amb pel·lícula analògica, com si el seu gra donés més veritat, però tot sembla més aviat una falsificació.