Cultura

Tono Folguera

Productor d''Alcarràs'

“Sentirem el lleidatà fins al darrer racó del món”

“Ens vam adonar que només quedava l’Os d’Or i vam començar a plorar, a tremolar...”

Agustí Villaronga, Clara Roquet i altres cineastes i actors nominats als premis Gaudí l’anaven felicitant ahir al matí, durant l’entrevista en una terrassa de l’hotel Arts de Barcelona, en un matí atrafegat en què es va fer la foto de família dels finalistes dels premis de l’Acadèmia del Cinema Català d’enguany. Tono Folguera (Barcelona, 1966) hi era com a productor de dos dels títols més nominats, Libertad i Mediterráneo, i pel documental Balandrau, infern glaçat. Però aquesta setmana un altre film seu ha estat notícia a totes les portades dels mitjans del país: Alcarràs, de Carla Simón, ha guanyat l’Os d’Or de la Berlinale, el primer màxim guardó per a una pel·lícula catalana i en català en un gran festival internacional. El 29 d’abril s’estrenarà als cinemes.

Com vau viure la nit de la gala?
Vam sortir molt relaxats de les projeccions. Hi vam anar molt nerviosos perquè la pel·lícula va sortir del forn el dia abans de la presentació. Les reaccions van ser brutals, hi va haver aplaudiments a la projecció de premsa, i ja intueixes que ha passat quelcom especial. Però estem parlant de la Berlinale, de l’Os d’Or, d’una pel·lícula petita, en català, amb actors no professionals, sense celebrities...
Tampoc és habitual que una directora guanyi l’Os d’Or la primera vegada que competeix en la secció oficial...
És clar, això no passa quasi mai. Quan vas a un festival ja saps que una cosa és la rebuda del públic i la premsa, i una altra cosa és el jurat, que normalment menja a part. Ens van dir que no marxéssim, però tampoc ens ho van dir d’una manera molt efusiva. Dubtava de si canviar-me el bitllet o no, perquè potser teníem un premi petit. Al final ens vam quedar. La intuïció que teníem tots és que podíem guanyar el premi a la millor direcció, perquè quadrava molt amb la pel·lícula. Si Alcarràs té alguna cosa és la feina de la Carla Simón dirigint. Pensàvem que si havíem guanyat l’Os ens ho haurien dit d’una altra manera. Anaven passant els premis, un darrere l’altre, i de cop ens vam mirar i ens vam adonar que només quedava l’Os d’Or i vam començar a plorar, a tremolar... Fins i tot vam pensar si s’havien equivocat i no guanyàvem res. A més, quan van donar el premi a la direcció a Claire Denis, la definició que van fer abans de la pel·lícula quadrava amb Alcarràs i vam pensar que el guanyàvem nosaltres. Va ser indescriptible. Ara, amb perspectiva, agraeixo al festival que fossin tan dolents de no avisar-nos gens. Va ser una experiència difícilment repetible.
Vau fer una gran festa després?
No, quan guanyes a Berlín no hi ha temps per celebracions. Vas programat fins a les dues o les tres de la matinada amb entrevistes, el sopar oficial... Després vam anar a dormir perquè no podíem més. La celebració està pendent.
Un Os d’Or garanteix distribució a tot el món?
Sí, ja portàvem dues coses: una distribució internacional amb MK2, del més potent que hi ha, i el fet de venir a Berlín ja ens va suposar ofertes i vendes a molts territoris. En guanyar l’Os d’Or, l’agent de vendes tenia el telèfon pitjor que el nostre, de països demanant la pel·lícula i fent ofertes. El que podem dir ara segur és que sentirem el lleidatà fins al darrer racó del món. Ja està venuda i tindrà estrenes cinematogràfiques a tot el món. Això, per a una llengua i una cultura com la nostra no té preu. Poder exportar el català, i a sobre, poder exportar Alcarràs i el que significa, la defensa d’un tipus de pagesia, un tipus de territori i de consum responsable... Tot plegat fa d’Alcarràs una pel·lícula tan especial que crec que marcarà bastant la història d’aquest país.
No us vau plantejar fer ‘Alcarràs’ en castellà per dificultats de finançament, com us ha passat amb altres produccions vostres. Per què?
Carla Simón acabava de fer un miracle del cinema en català, que va ser Estiu 1993, i això va permetre que tinguéssim prou finançament per fer aquesta pel·lícula en català. Es va incorporar molta gent de tot Europa: tenim coproductor a Itàlia, l’agent de vendes MK2, i a escala estatal i catalana vam tenir tot el que pots tenir. La Carla Simón és la millor directora per fer aquest naturalisme extraordinari, però que, alhora cinematogràficament és molt profunda i treballada, hi ha una feina de direcció brillant. Vam tenir un finançament per poder aspirar a tenir un Os d’Or a Berlín.
Quin era el pressupost?
De 3 milions d’euros, que és un pressupost mitjà per a una pel·lícula independent europea. Això ens va permetre als productors donar a la Carla les necessitats de temps, sobretot. Una pel·lícula com Alcarràs necessita temps, com gairebé totes les pel·lícules. I això són diners. Vam poder fer un càsting enorme, de nou mil persones, la directora va poder assajar sis mesos amb els actors i convertir-los en aquesta família, a la pantalla notes que ho és... Això en dues setmanes no ho aconsegueixes. Se li ha pogut donar a la Carla les eines de producció que li feien falta i es mereixia la pel·lícula.
En català es pot anar a tot arreu i aspirar a tot?
No és cap obstacle si surts a fora amb un projecte ja armat des de casa i amb un finançament fort, i si a darrere hi ha una persona amb una carrera talentosa. Si surts del país amb una òpera prima infrafinançada, no generes confiança. Crec que això està a punt de canviar, el govern ha entès perfectament que és fonamental tenir un audiovisual fort, tenir cada any tres o quatre pel·lícules amb una producció forta a escala europea, donar suport al cinema independent petit que ens dona tantes alegries. Això s’ha entès, i crec que l’Os d’Or a Alcarràs ajudarà que això es vegi més clar encara.
Com us han rebut?
Quan vaig arribar, el que he vist és a nivell de Champions, és com si el país necessités un reconeixement així, una bona notícia d’aquest nivell per a la nostra cultura, per a la nostra llengua. I a sobre, per una pel·lícula que reivindica un territori oblidat que és la plana de Lleida o el món de la pagesia, parlat en lleidatà... Té tants ingredients, i la gent els ha recollit amb una passió que no havia vist mai. Catalunya s’està fent seva aquesta pel·lícula ja des d’avui i això és imparable. M’han felicitat persones pel carrer que no conec de res. No havia vist mai aquesta rebuda a nivell de país per una pel·lícula. Em recorda una mica el que va passar amb Pa negre. Tant de bo tinguem el recorregut i el significat que va tenir Pa negre fa deu anys per Catalunya. Si la cuidem entre tots, Alcarràs pot ser molt important no només per a la pel·lícula en sí, també per a tot l’audiovisual català i per a tot Catalunya.
Els polítics han pres nota del que està passant amb ‘Alcarràs’?
Em consta. Va venir a Berlín la consellera de Cultura, va estar allà recolzant-nos, l’endemà va venir la consellera d’Exteriors, a nivell nacional el ministre Iceta, el president del Govern, tothom ha mostrat el seu recolzament. No tinc cap dubte que ho han vist, ja havien vist. Vull ser honest amb això. La feina que vam fer uns quants productors, cineastes, periodistes... de donar el crit d’alarma que estàvem arribant a un nivell de no retorn ha funcionat, crec que hem reaccionat a temps. Havia estat negatiu en altres entrevistes i em permeto el luxe ara de ser optimista, i no és només per Alcarràs.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.