Caixafòrum porta el Prado a casa gràcies als déus

No passa gaire sovint que una divinitat encapçali un titular, però en aquesta ocasió unes quantes hi són convocades per documentar la pervivència de la mitologia grecoromana en un imaginari de les passions que al segle XXI és plenament vigent, encara que sigui per posar-lo més d’una vegada en dubte. Aquest és el propòsit d’Art i mite. Els déus del Prado, l’exposició del Caixafòrum que acaba la seva gira a Girona, després de passar per Palma, Saragossa, Barcelona, Tarragona i Lleida, per invitar a projectar una mirada contemporània als mites de l’antiguitat a través de 42 peces provinents del museu madrileny i datades entre el segle I aC i la primera meitat del XVIII. Els vuit àmbits temàtics de l’exposició (un arbre genealògic dels déus de l’Olimp serveix de carta de navegació al principi de la visita) estan pensats per facilitar un recorregut al màxim de didàctic per familiaritzar el públic amb els afanys de déus i herois, com va remarcar ahir Manuel Arias, cap del departament d’escultura del Prado, però també perquè es qüestioni determinats valors que encarnen, com ara el poder, la submissió, l’enveja, la violència contra les dones o el sacrifici d’innocents. Aquesta lectura contemporània hi és present per mitjà de frases interrogatives que es van projectant en el muntatge (tenim un destí?, el jo és un mite? el canvi involuntari és una condemna o una oportunitat?) i d’un audiovisual, a l’entrada mateix, en què diversos representants del món cultural, des de Raül Garrigasait i Antoni Clapés a David Carabén o Bel Olid, reflexionen sobre els missatges implícits en el món clàssic, no tots connotats negativament, com ara les metamorfosis, que apunten a la regeneració i la inventiva, i també l’amor, la bellesa, la natura o la contraposició entre feminitat i masculinitat.

“L’atracció per la mitologia no té a veure amb el sentiment religiós, sinó amb les passions i amb la fascinació per com les van saber representar els poetes i els artistes”, va dir per videoconferència el director del Prado, Miguel Falomir; unes “narracions fundacionals” que comencen amb Homer i que ampliaran els cants d’Hesíode i Ovidi en un repertori d’imatges que van inspirar des dels escultors de la Grècia antiga, amb unes precioses tauletes sobre les danses dionisíaques, fins a Zurbarán, Ribera, Rubens, Francesco Albani, Jan Carel van Eyck, Brueghel el Jove, Poussin o Leone Leoni, tots ells amb obra a l’exposició. “Roma va conquerir Grècia, però Grècia va captivar Roma”, va recordar Arias per remarcar l’apropiació de l’imaginari i la duplicitat de noms dels déus mitològics (Zeus-Júpiter, Ares-Mart, Posidó-Neptú, Afrodita-Venus), i sobretot “la pervivència del mite com un dels grans substrats culturals d’Occident”. Potser no hi ha grans tresors de la pinacoteca estatal, però cada una de les obres mereix una atenció detinguda per apreciar, per exemple, la inesperada llibertat de pinzellada del petit quadre de Poussin, o el centelleig malvat en els ulls del ca cerber contra el qual lluita l’Hèrcules de Zurbarán, o els gestos d’aflicció que va saber copsar Corrado Giaquinto als marges de la bigarrada composició d’El sacrifici d’Ifigènia, com miniatures de dolor que anticipen els horrors de la guerra d’avui mateix.