Les punyetes del rei Macol

En l’obra de Shakes­pe­are (de la qual Ionesco fa una versió ben negra con­ver­tint l’absurd en impu­ni­tat), Macol és el fill de Ban­quo el que teòrica­ment, ha de recu­pe­rar la concòrdia a Angla­terra. Ionesco diu que tot aquell que acce­deix al poder es cor­romp i es con­ver­teix en tirà per pro­cu­rar que ell i la seva estirp reg­nin el màxim de temps. Doncs Ramon Simó ves­teix el rei Macol (en la versió de Ionesco) amb unes punye­tes de jutge. Invi­o­la­ble com és te doble vara de mesu­rar i pocs pro­ven de dur-li la contrària. Per cert, el pen­sa­dor de Rodin volta pels mar­ges; mai en un espai cen­tral. La raó, com la justícia i l’empa­tia, Ionesco i Ramon Simó la van dei­xar a casa.

Ionesco té el segell del tea­tre de l’absurd. Beckett, un altre expo­nent d’aquest cor­rent, va anar esquar­te­rant el llen­guatge i els per­so­nat­ges. Ionesco, en canvi, s’agafa a Shakes­pe­are per esbu­de­llar el poder. Ramon Simó l’ha vol­gut tras­lla­dar als nos­tres temps. Si la forma i l’ànima dels actors crema com un tro, la peripècia no aguanta tan bé el temps. Perquè la farsa s’ha con­ver­tit en una nova forma d’empa­tit­zar amb el poder. La veri­tat és molt més pragmàtica.

La impu­ni­tat que sem­bla escla­tar amb la pri­mera denúncia es revela per­me­a­ble i dura­dora i es manté quasi intacta, en les suc­ces­si­ves revo­lu­ci­ons. Sí que atrapa la forma de la posada en escena i també les pode­ro­ses inter­pre­ta­ci­ons, que revela, en papers pro­ta­go­nis­tes al TNC, noms com ara els d’Anna Alarcón, Laia Alsina, Pep Ambrós, Xavi Ricart o David Anguera. Entra­nya­bles Josep Julien i Pepo Blasco, que juguen un paper de suble­va­dors de poca traça que que­den engan­xats en els seus pro­pis cir­cum­lo­quis. Joan Car­re­ras és el Mac­bett sol­vent (després d’una cele­brada adap­tació de Ricard III, pro­pi­ci­ada per l’escrip­tura de Gabriel Cal­derón). I David Bages el Dun­can tirà, incapaç de veure que l’ombra del seu assassí plana per la Cort. L’ope­ració de Simó sobre el text deu haver estat d’enver­ga­dura perquè ha fusi­o­nat Lady Mac­bett amb Lady Dun­can i amb una bruixa, per exem­ple I això insis­teix a repro­duir mime­tis­mes com el que Ionesco veu entre Mac­beth i Ban­quo (Mac­bett i Banco, en el seu text ori­gi­nal). Ionesco volia que les brui­xes no només pre­di­gues­sin el futur, sinó que el pro­pi­ci­es­sin; fer-se venir bé l’ambició dels homes per gua­nyar-se el que desit­ja­ven; una labor mani­pu­la­dora que es desentén del qua­dre final. Simó ho reforça .