Eutanàsia social
Victoria Szpunberg ficciona a ‘El pes d’un cos’ al TNC la peripècia familiar en veure com el pare es va degradant per una malaltia incurable
Szpunberg té en cartell ‘La màquina de parlar’ a la Sala Beckett. Marta Buchaca hi va estrenar ‘Rita’
“No hauria pensat mai que hauria desitjat la mort d’algú, i menys la del meu pare.” Així arrenca El pes d’un cos de Victoria Szpunberg, que es pot veure a partir de dijous vinent a la Sala Petita del TNC (i fins al 12 de juny). Protagonitzat per Laia Marull, l’obra repassa el tràngol d’una família en veure que el pare, pilar de la família fins llavors, va perdent totes les facultats mentals i precaritzant l’entorn familiar, que no pot cuidar-lo ni té recursos per allotjar-lo en una residència digna.
Szpunberg va acabar el text poc abans que s’aprovés la llei de l’eutanàsia. No l’ha modificat. Ara té més sentit, diu, després també del comportament delictiu d’ algunes residències en la primera onada de la covid i, fins i tot, després de la invasió russa a Ucraïna. La peça, que busca l’humor, intueix una caiguda moral de la societat, superada pel capitalisme i les retallades socials. El compromís de valors delata una mena d’eutanàsia social.
Laia Marull interpreta el paper de la filla, que viu una odissea “gens heroica”. Ella anirà topant amb diferents personatges que permeten veure la magnitud de la tragèdia. Però ho fa plantejant respostes que conviden a reflexionar-hi i amb un joc que alterna la música en directe i també una certa metateatralitat. Sabina Witt (germana de la dramaturga) i Carles Pedragosa interpreten amb música i teatre l’entorn de la protagonista, que inclou, fins i tot alguns deliris. El pes de la música fluctua en l’escena: des d’un complement sonor d’un moment capital perquè, per exemple, la protagonista va a un concert per desconnectar de la tensió. Quim Àvila és el quart intèrpret a escena. Ell interpreta (comenta l’autora) el paper del zelador: un personatge sense conflicte, un dels majors reptes per fer-se interessant dalt d’un escenari. I és que Szpunberg indaga les formes teatrals més enllà de la denúncia velada a un sistema que capitalitza la vellesa i que amaga la mort. La directora Carme Portaceli celebra el risc de la dramatúrgia de Szpunberg. L’autora té en cartell fins aquest diumenge La màquina de parlar a la Sala Beckett .El pes d’un cos és una producció de Velvet Events que ha acordat temporades amb el TNC i a, partir del novembre, al Centro Dramático Nacional. La peça ja ha fet una quinzena d’actuacions arreu de Catalunya i hi tornarà a la tardor previsiblement. Després del viatge a Madrid, s’obre la gira a l’Estat espanyol.
Torna ‘Rita’, ara, amb dues germanes
‘La màquina de parlar’ a la Beckett. Marta Buchaca va estrenar la comèdia Rita la tardor del 2019 a la Sala Beckett. Ara farà tres setmanes, improrrogable fins al 22 de maig, a La Villarroel amb un repartiment únic: Sara Espígul i Mireia Portas. La trama inicial de dos germans (Anna Moliner i David Bagés) que han de decidir pel futur de la mare, malalta d’Alzheimer, mentre sacrifiquen la gossa, ara es reviu amb la relació de dues germanes. La peça, en què també pivota l’eutanàsia, viatja de la comèdia divertida al drama sentimental. S’ha representat en diferents formats arreu del món (com ara dos germans). És el primer cop que seran dues germanes. Buchaca no ha canviat res però la situació que es produïa ha canviat. Ja no hi ha el paternalisme del germà gran, sinó dues dones (triomfadores en l’aspecte laboral, inestables en l’emocional) de fort caràcter. L’utillatge de l’escena surt de les golfes de l’àvia de Buchaca, malalta d’Alzheimer i que li va inspirar aquesta situació.
