Aferrats al cos de la mare

Molt abans que el paisatgisme, van existir les maternitats i tots els seus atributs de fertilitat, dolcesa, abnegació, esforç i sofriment. Les dictadures han propiciat quantitats ingents de monuments a la dona mare (també una certa dictadura cultural alimentada pel cinema i la literatura sentimental), raó suficient per posar l’estereotip sota sospita si no fos que la representació de la feminitat germinadora i turgent com una magrana continua sent la més comuna, des de les ventrudes venus esteatopígies del paleolític fins a les matrones pagesívoles del noucentisme. La maternitat és un dels grans temes de l’art de tots els temps, però ha experimentat pocs retocs visuals. Entre una marededéu romànica i una escultura de Clarà es fa difícil discernir si les dones, al cap de cinc segles, corrien el mateix perill de dessagnar-se o si els fills es morien abans de ser deslletats amb una freqüència igual de tràgica. Sobretot, és impossible distingir en la mirada embadalida d’aquestes dues mares cap matís que permeti intuir una evolució, no ja de la ciència ginecològica, sinó de la més petita conquesta social, humana i cultural. En la representació dels herois, un altre motiu igual d’antic, com a mínim es va anar introduint a la pupil·la dels guerrers una premonició de vergonya, fractura i horror. Però les mares són intocables, perquè la seva visibilitat ha estat colonitzada per la vigilància religiosa i la idealització masculina, que del part, que no coneixen ni en pintura a pesar que Courbet ja els havia ensenyat on era l’origen del món, els interessa sobretot el miracle i el misteri.

El gran encert de l’exposició Maternitats, oberta al Museu d’Història de Girona fins al 19 de juny, és no haver eludit les mirades místiques al cos gestant per desviar-lo cap als discursos feministes de pit enfora i puny enlaire, sinó presentar-ne una visió al màxim de completa, que pren en consideració la mística divina i l’al·lucinació paternalista. De fet, de les vuitanta obres reunides, totes procedents dels fons del museu però poques vegades vistes (quanta riquesa amagada tenim als magatzems: Darío Suró, Pere Créixams, Grau Sala, Rosario de Velasco, Cori Mercadé, Vilató, Torres Monsó!), la majoria són creacions d’homes, i moltes de les que devem a l’acostament que fan elles a la maternitat responen al mateix tòpic de la intimitat ensonyada, com si un fill, marededéu santíssima, no ho canviés tot de dalt a baix. Però aquesta visió menys idíl·lica també hi és, com en l’esplèndida fotografia lenticular de Begoña Egurbide, que revela, sota el cromo beatífic, la impossibilitat de la quietud, o en els gravats d’Enric Marquès sobre la fam de Biafra, en què les mares són l’última pelleringa on aferrar-se, o en les imatges de les manifestacions avortistes dels setanta, que fan evident fins a quin punt encara avui la renúncia a la maternitat s’equipara a la negació de Déu. Divinitzades, carnals, sacrificades, sofrents o revoltades, com les defineix la directora del projecte, Sílvia Planas, en un nou i delicat exercici de donar vida a una casa morta, aquestes Maternitats són molt més il·luminadores que les pregonades Maternasis que simultàniament presenta el MNAC.