Un abocador a la vora del jardí

A més de la bella costa que va de Blanes fins a Portbou, Costa Brava és el nom d’un abocador que hi ha a prop de l’aeroport de Beirut. Ho expliquen, divertides, la cineasta libanesa Mounia Akl i la catalana Clara Roquet. La primera ha dirigit Costa Brava, Líbano, estrenada en el recent D’A Film Fest i que acaba d’arribar als cinemes. Les dues directores es van conèixer fent un curs de guió a la Universitat de Colúmbia, a Nova York. “Hem trobat una connexió perquè hem viscut vides una mica similars –explica en una entrevista Mounia Akl–. El guió de Libertad té coses en comú amb el meu film, perquè les nostres experiències s’assemblen.” Roquet, que ha portat Libertad a Canes i ha triomfat en els Goya, ho corrobora: “Tenim moltes coses en comú i una manera d’entendre el cinema molt semblant. I també la manera d’entendre la vida. Tenim una manera de ser molt mediterrània. D’alguna manera, els nostres universos encaixen molt bé junts.”

Totes dues signen el guió de Costa Brava, Líbano, protagonitzada per una família amb un sol home, el pare, i cinc personatges femenins de tres generacions: l’àvia, la mare, la germana i dues filles. Antics activistes d’esquerres, van decidir escapar del món i viure en una bella casa amb jardí i camps. Però el món, la corrupció de què van fugir, tornen a ells en forma d’un abocador legal, però que està lluny de reciclar i de fer les coses bé. La família és “com un microcosmos de la societat: cada personatge representa diferents opinions i perspectives del món –diu Mounia Akl–. Al Líban, hi ha moltes maneres diferents de reaccionar davant de la situació tràgica que vivim: els qui prefereixen deixar el país, els qui s’estimen més viure en aquesta situació sense dignitat, els activistes que lluiten, els qui viuen en la por... Aquesta mateixa família representa opinions molt diferents dels libanesos d’avui en dia. Representen la memòria col·lectiva del país.”

Actualment, al Líban no hi ha guerra, però els problemes no desapareixen. “La situació és més tranquil·la, no hi ha guerra, però hi ha com un sentiment de tragèdia fantasma: hi ha problemes de subministrament elèctric, diners bloquejats als bancs... El Líban d’avui està completament destruït a causa d’una classe política corrupta que tracta els libanesos com a ostatges. No hi ha guerra, però és la mort.” El problema amb els residus i abocadors n’és un reflex: “S’han escampat deixalles per tot el país i han provocat problemes de salut, el que representa una al·legoria perfecta de la situació del país.”L’actriu i també directora Nadine Labaki (Cafarnaüm) interpreta la mare, una cantant que es va retirar quan es va casar, i Saleh Bakri encarna el pare. Agafar cinc dones com a protagonistes té a veure amb l’experiència vital de la mateixa directora: “És el que conec. He crescut en una família amb moltes dones i un sol home. Per mi, no és una pel·lícula sobre la dona; parla de la família, i miro de tractar cada personatge amb empatia. L’home de la família està empresonat per la por, com totes les dones. Però aquesta família també representa l’estructura patriarcal del país.”