Tatuatges

Un disc de vinil grava la música als solcs. La vida dels pre­si­di­a­ris de Texas, carn dels tre­balls forçats, era sobre­viure a les rases que els obli­ga­ven a fer. Aquells solcs són com tatu­at­ges que encara tenen impre­sos els des­cen­dents de l’escla­visme. The B-Side és un viatge sen­zill i directe al món tenebrós de la impu­ni­tat dels pri­vi­le­gis blancs. La com­pa­nyia treu la pols amb una camussa i deixa que el disc agafi volum a par­tir dels cos­sos de tres actors i una càmera sub­til que pro­jecta pas­sat i pre­sent. Ho fan amb molta sub­ti­lesa, limi­tant al màxim el mate­rial.

La com­pa­nyia nord-ame­ri­cana, que devia ser de les pri­me­res a incor­po­rar l’emissió d’imat­ges en l’escena (Ham­let, Grec 2006), ara és molt més fina. Han recu­pe­rat pes els actors i el que viuen (can­tant-ho i com­par­tint-ho). L’escena es tras­llada a l’estudi d’un dels intèrprets a Nova York, amb els seus dis­cos, la fines­tra per on con­tem­pla el dia a dia men­tre deu repo­sar la música amb auri­cu­lars... Tot és sim­ple, directe, sense massa ambigüitats, des de la veri­tat escènica, apro­fi­tant les coin­cidències de la vida per fer-ho bri­llar en escena.

Sense pràcti­ca­ment debat, només com­par­tir el plaer d’escol­tar i de can­tar en grup (com a la presó) l’ambi­ent evoca altres moments de la lite­ra­tura com les tro­ba­des de jazz amb el Club de la Ser­pi­ente de Rayu­ela, de Cortázar, per exem­ple. Si el jazz es des­viu en les catàstro­fes dels bai­xos fons, les cançons de tre­ball tras­lla­den a situ­a­ci­ons d’injustícia arbitrària, de tre­balls que devien subs­ti­tuir l’escla­visme de dècades enrere en uns estats de l’Amèrica del Sud, prin­ci­pal­ment. Només pun­tu­al­ment, s’afe­gei­xen com si fos­sin peus de pàgina en el lli­bre que també va edi­tar Bruce Jack­son, el mateix que va anar gra­vant les cançons i les con­ver­ses als anys sei­xanta en un disc.

Sense neces­si­tar cap repre­sen­tació, només sen­tir en la veu que repro­du­ei­xen, fins i tot la tos acci­den­tal gra­vada al disc, pas­sen per la ima­gi­nació de l’espec­ta­dor les esce­nes del capatàs dalt del cavall impo­sant la seva llei. Només el cant els alli­be­rava. És la cançó el que ha permès man­te­nir viu el seu record i fer-lo res­so­nar ara que el Black Lives Mat­ter torna a ser cap de pan­carta de mani­fes­tació a Amèrica. No s’hi fa ni una sola referència; no cal, seria massa evi­dent.The Woos­ter Group fa atrac­tiu el que podria ser enso­pit.