Vindrà la tristesa i serà una casa on estar-s’hi

No ens mereixem aquesta pena una altra vegada, una altra vegada a l’estiu. El primer cop, feia un dia radiant de platja, i va ser allà, mentre portava el meu fill d’un any agafat de la mà a tocar l’aigua, que en Guillem Terribas va trucar-me perquè acabava de morir en Miquel Pairolí. La segona vegada va ser aquest dissabte a la nit i, com si es tanqués un cercle, li va tocar al meu fill, que ha tingut temps de créixer prou per conèixer l’efecte dolorós de certes paraules, ser la persona que m’ho digués primer: “T’han trucat perquè s’ha mort en Vicenç Pagès.” Ha estat molt pitjor que la primera vegada, perquè a quina mà t’agafes quan el nen ja no és un nen i et colpeja de nou una trucada com aquesta? Des del migdia, amb la família havíem estat celebrant prop de mar l’aniversari d’una amiga que en poc temps va perdre la germana i el marit, tots dos a l’estiu, un estiu com aquest. Feia un dia preciós, estàvem contents de retrobar-nos, brindàvem, i de cop ella va dir: “No em trec la tristesa de sobre.” Mentre la vida t’estira, fins i tot amb una llum tan prodigiosa com la d’aquest dissabte d’agost, encara aquell desgast metòdic treballant per dins, la crosta que no marxa. També ens passarà, això, amb en Vicenç; no ens podrem treure la tristesa de sobre, i vindrà que potser l’acollirem amb un cert agraïment, si portar-ne el pes és també una manera de fer-lo present, a ell, precisament, que era tot el contrari d’un home trist. Si penso en totes les converses que vam tenir, i la majoria eren sobre temes llibrescos, em sorprenc recordant sobretot les que tractaven de coses molt quotidianes: els fills, l’aigua d’agulla, una cançó dels anys setanta, les virtuts de les arts marcials, de les quals apreciava, a més de la disciplina i la humilitat, l’oportunitat que li brindaven de relacionar-se amb gent que no tenia res a veure amb la literatura. “És important no perdre el món de vista”, em va comentar el dia que va enviar-me, perquè havia rigut incrèdula davant la seva nova afició, una foto seva i dels seus companys d’aikido, tots vestits amb el dogui cerimonial. I, així i tot, se m’acudeixen molt poques persones que haguessin llegit tant com ell i amb tant de profit. Va consultar totes les edicions a l’abast dels contes de Txèkhov per preparar-ne una antologia en català, i va dedicar un estiu a l’obra completa de Kafka, inclosos assajos i biografies, per a un sol curs de la Ramon Llull. Calia ser tan exhaustiu? “És que hi ha alguna altra manera de fer les coses?”, va replicar. La seva exigència, que podia arribar a cohibir, en realitat era profundament acollidora. No dic condescendent, sinó hospitalària, una proposta de casa on estar-s’hi. En cada llibre seu, hi he après més que en deu tractats gruixuts, i seguiré demanant-li d’entrar-hi.