La primera gran mentida, al Municipal

El fes­ti­val Tem­po­rada Alta juga a inco­mo­dar a través de l’art. Cer­ta­ment, l’espec­ta­cle d’inau­gu­ració d’una edició que s’allarga fins al 12 de desem­bre, no és ama­ble. Però sí que és pro­pera. Perquè s’entesta a pro­var d’enten­dre les raons que poden expli­car un com­por­ta­ment mons­truós. Julio Man­ri­que, amb les inter­pre­ta­ci­ons de Pere Arqui­llué (que trans­muta ara en l’escrip­tor obses­si­o­nat per aquests crims i en els fami­li­ars que apre­ci­a­ven l’inves­ti­ga­dor de l’OMS, que sem­blava viure en la ple­ni­tud social, econòmica i pro­fes­si­o­nal) i de Car­les Martínez (que fa el paper de cri­mi­nal deso­ri­en­tat), retrata a L’adver­sari el mal de la pri­mera men­tida. I de no saber reconèixer un error i cor­re­gir-se. El tea­tre és, per natu­ra­lesa, una men­tida. Perquè tot­hom entén que el que es repre­senta a l’esce­nari és en viu, però alhora és ficció. Poden ser tes­ti­mo­nis d’un con­flicte que els afecta; però, tot i així, hau­ran d’accep­tar uns mínims codis per orde­nar el relat. És en l’art més radi­cal on emer­geix el llen­guatge propi. Aques­tes són les per­les que bus­quen els pro­gra­ma­dors euro­peus. Però el Tem­po­rada Alta no es refu­gia en les pro­pos­tes només tren­ca­do­res. També dona múscul a pro­duc­ci­ons d’un caire més popu­lar, i fins i tot comer­cial, que poden ser el bateig dels espec­ta­dors. O una opor­tu­ni­tat per eva­dir-se de l’actu­a­li­tat. Hi ha mol­tes men­ti­des en la car­te­llera. La pit­jor de totes, però, és creure’s el propi engany. Diu Jean-Claude Romand que es va pene­dir del seu com­por­ta­ment. Després de com­plir la pena de presó va ingres­sar en un con­vent. Avui no se sap on para. Pot­ser ni és viu.