Estirar la tovallola i obviar el tsunami

Tothom entén que estirar la tovallola i obviar el tsunami no és raonable. Però no es canvien les dinàmiques. Tothom advoca per un turisme cultural, de major consum econòmic i més interessat a descobrir la Catalunya que hi ha més enllà de la Sagrada Família, el Camp Nou i Port Aventura, però som incapaços de reduir lloguer d’habitatges turístics, cervesa i sol i platja. Sun & sea se situa en aquestes coordenades. Ho fa convertint una platja en una mena de placa de Petris del microscopi. Els espectadors es miren les reaccions dels banyistes per reconèixer-se parcialment al mirall. La platja del Lliure és fictícia. La vida que s’hi projecta és real.

Albert Vidal ja va exposar l’Homo sapiens en un aparador veí del zoo, fa dècades. Que contemplar la quotidianitat pot ser màgic. Com a The Frame d’Electrico28. En l’observació, emergeix una veritat que s’evita escoltar.

És cert que la imatge d’una platja a l’espai de l’antic pati de butaques causa sensació. Que les cançonetes (amb el llibret a la mà) tenen prou mala llet i que ressonen sense cap pretensió èpica però que avancen un cataclisme social i ecològic. L’acció va causar sorpresa al pavelló de Lituània de la Biennal de Venècia del 2019 per incloure vida en un instal·lació. Però portar-ho a un teatre, en què la presencialitat es dona, no té la mateixa màgia. Que, aquest gran equip es mogui amb els mitjans que denuncia, tampoc hi ajuda. Avui, es pot fer teatre internacional sense petjada ecològica (Bark) en el Sismògraf. O al jardí botànic de Montjuïc (Life, de Hui Basa). Sun & sea acaba prenent to de les xancletes que detesta. El tsunami s’apropa constant.