Mor Jeff Beck, un dels grans guitarristes del rock
Jeff Beck, icònic guitarrista britànic, va morir ahir després de contraure una meningitis bacteriana, segons ha informat el seu entorn aquesta matinada a través de les xarxes socials. Tot i no tenir la projecció comercial de, per exemple, Jimmy Page o Eric Clapton, a Beck sempre se li va reconèixer, però, ser un dels guitarristes més influents de la història del rock (un rànquing dels millors elaborat per Rolling Stone el situava en el número cinc, només darrera de Jimi Hendrix, Eric Clapton, Jimmy Page i Keith Richards). Tenia 78 anys.
Nascut l’any 1944 a Wallington, prop de Londres, va quedar fascinat de molt jove, com altres futures estrelles britàniques, pel blues de Muddy Waters o Buddy Guy. Quan, l’any 1965, Clapton va abandonar els Yardbirds, tota una pedrera de guitarristes excel·lents, Beck va substituir-lo per recomanació de Jimmy Page. Només s’hi va estar vint mesos, però la seva contribució en el disc Roger the Engineer (1966) o la psicodèlica Shapes of things, tota una innovació en l’època, el projectarien com un dels talents de les sis cordes més virtuosos d’aquella era.
A Beck se’l va assenyalar també com a substitut de Syd Barrett a Pink Floyd i de Brian Jones als Rolling Stones però, finalment, emprendria una carrera en solitari que ha durat fins fa pocs mesos i a través de la qual el músic va desenvolupar la seva capacitat per extreure nombrosos sons de la guitarra amb el seu dit polze. Truth (1968) no únicament va contribuir a marcar un rumb per al blues-rock i el hard-rock sinó també per introduir el cantant Rod Stewart i el guitarrista Ron Wood, que hi participaven, a grans audiències i, entre les seves obres dels anys 70, destaquen discos com ara Blow by Blow (1975) o la seva col·laboració amb el baixista Tim Bogert i el bateria Carmine Appice a Beck, Bogert & Appice (1973). D’ençà aleshores els seus discos, bàsicament instrumentals i amb influències del jazz-fusió, l’electrònica o el rockabilly, serien una influència de primer ordre entre guitarristes i constituirien una sòlida carrera distingida amb vuit premis Grammy.
Rod Stewart, que, a les xarxes, recordava com Beck, a ell i Ron Wood, se’ls en va endur de gira als Estats Units a finals dels anys 60, el definia com algú “d’un altre planeta” i Joe Perry, músic d’Aerosmith, s’atrevia a titllar-lo com “el Salvador Dalí de la guitarra”. “La seva imaginació no tenia límits”, reblava, d’altra banda, també via xarxes socials, l’ex-Led Zeppelin Jimmy Page, amb qui Beck, l’any 1966, va protagonitzar una històrica escena a Blow-up, film de culte de Michelangelo Antonioni, quan tots dos van coincidir breument als Yardbirds.
Jeff Beck havia publicat fa només uns mesos un disc a duo amb l’actor –i guitarrista– Johnny Depp i va actuar a Barcelona els anys 1979 (Plaça de Toros Monumental, amb Stanley Clarke i Weather Report), 2007 (Bikini), 2009 (Poble Espanyol) i 2018 (Festival de Pedralbes).
