Reconciliació amb el propi cos

En un Canes plujós, més tardoral que primaverenc, la cineasta i actriu catalana Elena Martín ha presentat Creatura, una pel·lícula sobre la relació problemàtica d’una jove de 30 anys amb el seu cos i així amb la sexualitat, a la secció alternativa Quinzena de Cineastes, on va ser rebuda amb cordialitat pel públic. Iniciada en la direcció amb el film col·lectiu Les amigues d’Agata abans d’assumir-la en solitari amb Julia Ist, una transfiguració en la ficció de la seva experiència personal a Berlín com a estudiant amb una beca Erasmus, Elena Martín interpreta ella mateixa Mila en el temps present –la debutant Mila Borràs i Clàudia Dalmau encarnen el personatge, de manera respectiva, en la infantesa i en l’adolescència– en què s’instal·la en una població de la Costa Brava (a l’Escala, que, sense ser anomenada, es fa present en diverses localitzacions) amb el seu xicot (Oriol Pla) amb qui no aconsegueix mantenir relacions sexuals.

La casa d’estiueig familiar suscita la immersió de Mila en els seus records d’infantesa i adolescència. En el passat hi ha la clau de la traumàtica relació amb el seu cos, sempre marcat amb una urticària nerviosa, i la incapacitat per viure una sexualitat joiosa? Tanmateix, una conversa amb la mare (interpretada per la sempre esplèndida Clara Segura mentre que Àlex Brendemühl assumeix el personatge del pare) li revela que un record d’infantesa no s’ajusta a la realitat dels fets. D’aquí, esvaint-se certs fantasmes, s’obre la possibilitat de la reconciliació amb el seu cos. Dirigint-la amb eficàcia, Elena Martín ha escrit el guió juntament amb Clara Roquet, que fa dos anys va presentar a Canes Libertad dins la Setmana de la Crítica.

Projectada a concurs a la secció oficial, The zone of interest, de Jonathan Glazer, ha causat cert impacte en abordar l’infern d’Auschwitz a través de la quotidianitat de la família de Rudolf Hoss, primer comandant del camp d’extermini i condemnat a mort en el judici de Nuremberg. El personatge de l’esposa de Hoss diu, literalment, que la família ha trobat el seu paradís en una casa amb jardí i piscina que limita amb tanques del camp: no li importa veure la xemeneia fumejant del crematori mentre el seu marit s’esmerça a aplicar la “solució final”. Allò que fa present el film és que el nazisme no va comptar amb la col·laboració de gent embogida, sinó de beneficiaris de la seva maquinària destructiva, però també productiva amb mà d’obra barata.

Inspirant-se parcialment en la novel·la homònima de Martin Amis, Jonathan Glazer, també director del film de culte Under the Skin, aposta per una posada en escena rigorosa i distanciada, però el resultat pot plantejar dubtes a causa d’una certa retòrica formalista que comença i acaba amb una pantalla en negre de llarga durada amb la qual sembla que es vol apel·lar a l’irrepresentable dels forns crematoris, que, tanmateix, es fan presents amb unes dones netejant-los. El film mostra allò que Hanna Arendt va definir com la “banalitat del mal”, però el mal no és mai banal (ni les conseqüències del seu exercici) mentre que ho poden ser les seves representacions. La irrupció de The zone of interest, de la qual es parla com a aspirant al palmarès, ha relativitzat la presència d’altres films interessants a la secció oficial, com ara Les herbes seques, d’un dels grans cineastes contemporanis, el turc Nuri Bilge Ceylan, que, en un lloc d’Anatòlia amb assetjament en un centre escolar, hi renova el seu cinema profund, contemplatiu i malenconiós.