Lluminositat i claredat

En uns dies carregats de concerts a la Ciutat Comtal amb prestigioses formacions historicistes, el passat dijous va arribar al Gran Teatre del Liceu la versió en concert de l’ Orfeo ed Euridice (1762) de C.W. Gluck (1714-1787) amb la direcció del belga René Jacobs. De la mà dels meravellosos equips de la Freiburger Barockorchester, el RIAS Kammerchor i les solistes Helena Rasker (Orfeo), Polina Pasztircsák (Euridice) i Giulia Semenzato (Amore), Jacobs va tornar a demostrar el perquè del seu prestigi en la interpretació, ja no tan sols dels títols operístics fundacionals (com recordem encara la seva versió de La Calisto al TNC de finals dels noranta), sinó d’un repertori que va avançant en el temps. Darrerament, així, Leonore de Beethoven, Der Freischütz de Von Weber i l’anunci, atenció!, de la Carmen de Bizet prevista per al mes de març de l’any vinent. És evident que Jacobs està marcant un abans i un després en la història de la interpretació de la música vocal i operística de finals del segle XX i les primeres dècades del XXI per una capacitat de saber tractar el text, sempre amb la seva acurada dicció i intel·ligibilitat característiques, la descoberta de nous sons i colors tímbrics proporcionats per unes formacions de primeríssima divisió. Hi ha qui diu, i no li falta la raó, que el seu gest segueix sent confús, amb una obsessió per marcar-ho absolutament tot, però els resultats sonors són aquí. Sentir un concert de René Jacobs és introduir-se al bell mig dels misteris que envolten la música i que, en el cas del títol gluckià, ens porta al misteri del viatge iniciàtic i de l’aventura de l’amor. No és estrany que, en sortir del teatre, un trobés el carrer i el camí de tornada a casa amb una major lluminositat i claredat.