Cinema

DAVID PUJOL

DIRECTOR DE CINEMA

“Dalí era un gurmet, hauria anat sovint a El Bulli”

‘Esperando a Dalí’ s’ambienta a Cadaqués el 1975 i parla de revolucions: de l’art i de la cuina, i contra el franquisme

“No saps on pot aparèixer el teu camí, la teva llibertat”

David Pujol (Andorra, 1970) ha dedicat documentals a El Bulli i els seus artífexs, Ferran Adrià i Juli Soler, i a Salvador Dalí. Amb la pel·lícula de ficció Esperando a Dalí , protagonitzada per Ivan Messegué, José García, Pol López i Clara Ponsot, ha creuat d’alguna manera els seus mons, tot i que no van coincidir, en una història ambientada a Cadaqués el 1975, a les acaballes del franquisme. El film s’estrena avui als cinemes.

És una pel·lícula que parla de revoltes al 1975: artística, gastronòmica i política. Les revolucions s’encomanen?
Absolutament. El que és difícil és entrar en una fase de revolució quan tot està en pau, com va ser el cas del Ferran Adrià, que va estar aïllat a Montjoi, però va canviar el paradigma de la cuina contemporània. La primera escena de la pel·lícula és tota una declaració d’intencions, de gent jove lluitant per la seva llibertat. Després es traslladen a Cadaqués, on ja hi ha un esperit de llibertat, allunyats dels problemes del món, de la política, i tot està impregnat per la presència de Dalí, que per mi sempre ha estat un símbol de la llibertat, personal i artística. Dalí va haver de lluitar molt per guanyar-se la seva pròpia llibertat. Li ha passat a altres artistes, com a Fellini. Tota la pel·lícula està impregnada d’això. Fernando [Ivan Messegué] està seguint la ruta d’un altre, treballa en un restaurant francès i clarament no es diverteix, i troba el seu camí en un lloc absolutament perdut. De vegades, no saps on pot aparèixer el teu camí, la teva llibertat.
Ha fet documentals sobre Dalí i Ferran Adrià. ‘Esperant Dalí’ neix d’aquests projectes, a la llum d’aquests genis?
Sí, absolutament. I hi afegiria un tercer personatge que és el territori, l’Alt Empordà com a nexe entre el món de Ferran Adrià i Juli Soler, per una banda, no s’ha d’oblidar la importància de Juli en aquest triangle, i Salvador Dalí. Hem de pensar que, en línia recta, El Bulli potser no se separa vuit o nou quilòmetres de la casa de Dalí. Els envolta la mateixa pedra geològica, la mateixa inspiració geogràfica, Ferran va quedar absolutament captivat per l’entorn de Montjoi, i Dalí no cal ni dir-ho, tot el seu univers està impregnat de les roques de cap de Creus, de tota aquella cosmogonia, com deia ell. En els dos documentals que els vaig dedicar vaig començar a imaginar què hauria passat si Dalí, que era un gran gurmet, hagués anat al restaurant del Bulli quan el Ferran va començar a despuntar. Però Dalí va morir al 1989, quan Ferran Adrià començava a agafar les regnes del Bulli, i el 1992 va començar a presentar plats extraordinaris. Jo crec que a Dalí li haguessin agradat molt aquells plats desconstruïts i conceptuals. Crec que hi hauria hagut una gran comunicació i Dalí hauria anat sovint a El Bulli. Aquí neix l’espurna de la pel·lícula.
La pel·lícula té alguna cosa de conte, no?
L’acte de fer cinema, i parlo ara de l’espectador, és asseure’s, que s’apaguin els llums i traslladar-te a un altre lloc. No importa el gènere, sinó la poètica, com està fet. Amb les nostres possibilitats, el que hem buscat és relatar un conte amb totes les eines del cinema: la fotografia, les interpretacions, la música... És allò que fem quan a un nen li expliquem un conte: “Hi havia una vegada...” La pel·lícula vol fer el mateix: t’agafa la mà, comences en un carreró de Barcelona, no entens gaire bé què hi fas, però t’estan explicant molts anys de lluites i aldarulls al carrer, i llavors fem un salt i anem a Cadaqués, on expliquem una altra realitat, i allà comença el conte de veritat..
Cadaqués és un personatge més. Coneixia bé el poble?
Hi he viscut molt intensament, tinc molta relació amb el territori. La meva dona i les meves filles són d’aquí. Soc andorrà, però els meus pares van comprar una finca a Roses i hem vingut aquí tota la vida. Jo m’hi he quedat instal·lat. De la mateixa manera que a Andorra el Pirineu està molt present a dins meu, el territori de l’Alt Empordà i Cadaqués també hi estan. Jo me l’imaginava molt brillant. Ja que no podia traslladar les olors al cinema, volia traslladar els colors amb una força i intensitat que és la que percebo quan estic a prop del Mediterrani. La pols que s’aixeca quan hi ha una mica de Tramuntana, quasi com si fos un western, els colors blaus que van canviant d’intensitat a mesura que avança el sol, els núvols, les pedres fosques, amb aquesta geologia tan estranya... Hi ha contrastos molt forts entre el verd dels pins, el blau... El director de fotografia, Román Martínez de Bujo, que és extraordinari, va captar tota aquestes intencions i les ha sabut traslladar d’una manera magistral. És fàcil d’explicar, però difícil fer-ho.
El cinema és com una joguina, una màquina del temps, com deia Hitchcock, que permet ajuntar moments i coses que no van coincidir?
Hi estic absolutament d’acord. O amb el que deia Godard, que el cinema és un tren en moviment, o Truffaut, que veia les seva vida a través de les pel·lícules que feia. Estic molt d’acord amb aquestes maneres de pensar.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

la ciutat d’ideals

La cancel·lació de la ignorància

LA CRÒNICA

Les diferents sonoritats de Safo

Crítica
música

Viatge en el temps

Cultura

John Okafor, actor de comèdia conegut popularment com a ‘Mr. Ibu’

novetat literària

Pierre Lemaitre quan escriu transpira, no s’inspira

Barcelona
Cultura

Marcel·lí Güixens, membre històric i excap de colla dels Nens del Vendrell

Crítica

El rei va despullat

música

Lluc publica l’EP ‘Totes les veus ara són ecos’, des del Baix Montseny

sta maria de palautordera
MÚSICA

Palau 100: De Viena a Rufus Wainwright

BARCELONA