The Weeknd, èxits en un món apocalíptic

Gratacels metàl·lics com a teló de fons, una immensa estructura amb forma de lluna plena al mig de l’estadi, una altra amb forma de dona daurada uns quants metres més enllà, una trentena de ballarines amb túnica blanca i pinta d’haver sorgit de la secta més fanàtica recorrent una llargaruda passarel·la i, enmig de tot això, Abel Makkonen Tesfaye, canadenc d’origen etíop conegut com a The Weeknd, també de blanc i amagat darrere d’una màscara de metall que no es va treure fins que vam arribar als 50 minuts de xou, fent de mestre de cerimònies, ahir, de l’última nit musical d’aquest estiu a l’Estadi Olímpic.

Una nit, doncs, amb molta parafernàlia i grandiloqüència (sumin-li també cortines de llums làsers i aquelles polseres lluminoses en el canell de tots els espectadors que, fa unes setmanes, ja se’ns van lliurar per a la visita de Coldplay) que va servir perquè, 11 anys després d’haver fet en el Primavera Sound el seu primer concert a Europa, The Weeknd, que aleshores tenia 22 anys i ara en té 33, es retrobés amb Barcelona. “Us he trobat molt a faltar, it’s fuckin’ hot”, va dir el canadenc, home més aviat de poques paraules (cap de les quals en català o castellà), abans de començar a escalfar la seva veu de falset amb The hills i després que unes flamarades incendiessin (literalment, com se sol dir ara) la immensa metròpoli metàl·lica de l’escenari.

Encadenant els temes un rere l’altre, i arrossegant de mica en mica les 55.000 persones d’ahir a l’estadi cap a una infatigable sessió de ball, The Weeknd va presumir de la gran quantitat d’èxits que ha estat capaç de fabricar en aquesta dècada i escaig d’ascensió al reialme del pop. Van sonar Can’t feel my face, Lost in the fire, Hurricane, Call out my name, I feel it coming… i altres cançons que van ajudar a convertir-lo, fa unes setmanes, en el primer artista a superar els 100 milions d’escoltes mensuals a Spotify. A Reminder, per cert, va concedir uns segons de protagonisme a dos dels seus músics, bateria i guitarra, durant el concert en un discretíssim segon pla, fent-los aparèixer en la pantalla. Tot un detall.

Un espectacle, en resum, d’aquests que són carn d’estadi i en què el desplegament tecnològic va manar en tot moment, encara que quan The Weeknd va interpretar Blinding lights, punt culminant de dues hores d’èxits en un món apocalíptic, va semblar que, ara sí, tot el que importava de debò en aquell moment era la cançó.