“Si Tàpies només tingués llums, seria un artista pla”

Obrim una nova etapa. Totes les institucions culturals necessiten repensar-se i no tenir por a pronunciar la paraula canvi. No poden ser inamovibles. Si estan al servei de la societat, si realment volen que allò que fan li interessi, han d’estar disposades a transformar-se. No podem tornar als anys noranta per més època d’or que hagi estat, perquè la ciutat i l’ecosistema artístic són uns altres. Això sí, hem de marcar molt la nostra identitat. Jo no vull competir amb ningú, ni podria fer-ho amb un Macba o amb un Reina Sofía, per començar per la diferència de pressupostos. Estem en una altra escala. La identitat es crea amb petits gestos i accions que responguin a unes línies de recerca estables, sempre des de Tàpies. I a partir d’aquí dissenyes la programació, que no és només expositiva. L’educació, els programes públics i les publicacions són importantíssims.

La capacitat d’afrontar les controvèrsies des d’una actitud crítica. Hem de ser capaços de mirar Tàpies i reinterpretar-lo des de les seves llums i des de les seves ombres, sense amagar-les. Si només tingués llums, seria un artista pla, sense tanta riquesa de matisos. Tàpies ens ho posa fàcil, pràcticament ens ho dona mastegat, per obrir nous espais a l’entorn seu i desencasellar-lo. No ho oblidem: ell no va muntar pas la fundació per fer només exposicions de les seves obres. Està recollit en els estatuts.

Per mi el sentit de la Fundació Tàpies és plantejar conceptes que ens permetin pensar el món. I això s’ha de poder fer exposant Tàpies o un altre artista. El que és cert és que no es poden forçar significats. Hem de veure bé amb quins artistes contemporanis hem de treballar. Hi ha d’haver un fil conductor amb Tàpies. A nivell de materials, dels quals és pioner; de símbols, que donen molt més de si… A més, de forma constant hem de tenir una línia de recuperació històrica dels artistes coetanis de Tàpies, alguns de catalans que estan completament oblidats. Sempre he donat una gran rellevància a la recerca històrica. Se’n diu justícia. Cal anar en contra dels silencis.

S’ha deixat d’estudiar Tàpies. El pes historiogràfic, no pas l’històric, l’ha tancat. Tinc la idea de crear un premi internacional de recerca adreçat a les millors universitats del món. Si Tàpies es torna a estudiar, tornarà a ser al mapa. Hem de treure’l fora. Hem d’aconseguir que en l’àmbit anglosaxó i francòfon Tàpies estigui sobre la taula. Quan t’he dit que obrim etapa, el que obrim és la tercera etapa. La primera va ser Tàpies sense la fundació. La segona, quan ell decideix muntar la fundació. I ara, el tercer moment, és la fundació sense ell.

No ens enganyem: tots volem que la gent vingui. És un dels reptes. Sobretot penso en el públic local. Cal fer una revisió arquitectònica de la nostra seu. S’han d’endreçar els espais. No parlo de grans obres, a vegades és tan fàcil com millorar la senyalització. En una institució artística, per mi és tan important el llibre que ven la llibreria com l’amanida que serveix el restaurant, tot i que aquest no és el nostre cas perquè no en tenim, de restaurant. Tot ha de respondre a una experiència integral des del moment que entres per la porta.

La programació està bastant tancada. Tinc una proposta vinculada amb l’edifici, l’antiga editorial Montaner i Simón, un espai reutilitzat, és a dir, que té memòria, i m’interessa que la reivindiquem. Vull que siguem conscients del lloc des d’on parlem. Amb perspectiva contemporània, hem de pensar l’edifici com una pell porosa.

La meva experiència em diu que si els fas partícips també et prenen més seriosament i et donen més suport. A Es Baluard no he tingut ingerències. I ara espero no tenir-te.

En falta.

Venim d’uns anys d’una baixada i ara s’està aixecant el vol. En el món de l’art, tenir idees és relativament fàcil; el que és difícil és dur-les a terme i el que encara ho és més és fer-ho d’una forma constant. El Valentín Roma ho ha fet a la Virreina. L’Elvira Dyangani ho està fent al Macba. Vinc a sumar. Entre tots hem de crear un teixit fort.