art
Mor l’artista Didier Lourenço als 55 anys
Amb l’etiqueta de pintor de l’oci del Mediterrani va assolir un enorme èxit comercial a tot el món
L’artista Didier Lourenço ha mort als 55 anys. Fa un mes i mig li van diagnosticar una malaltia de mal pronòstic. Nascut a Premià de Mar, es va formar al taller del seu pare Fulvio, d’origen portuguès, el gran mestre litògraf de Subirachs, Guinovart i Viladecans. Lourenço fill va fer la seva primera exposició amb vint anys, i ja no va parar. Pocs artistes catalans podrien presumir d’un ritme tan frenètic com el seu, sol·licitat per galeries de tot el món.
Lourenço va gestar de molt jove una obra, que fou per sempre fidel a la figuració, amb un estil personalíssim. Va assolir un enorme èxit comercial al mercat nacional i internacional amb una etiqueta que li esqueia de meravella: el pintor de l’oci del Mediterrani. “Hi ha tants artistes que han pintat el Mediterrani que encara té més mèrit que a mi se’m reconegui”, sostenia en una entrevista a aquest diari.
“La part tràgica de la vida procuro no posar-la gaire en la meva obra. Em declino per la part ociosa de la vida”, hi afegia. La seva pintura era inconfusible, sobretot les seves dones, que marcaven diferència amb les imatges publicitàries carregades d’excessos i de frivolitats. Lourenço pintava la felicitat invisible de la dona, la seva vitalitat innocent, també les seves pors i les seves debilitats ignorades.
“Busco la taca, el gest, allò que em fa vibrar. Soc visceral. Pensar, el que es diu posar-me a pensar, doncs, ho faig poc. Em guia la intuïció.” La llum era essencial en la seva obra. La llum del Maresme. “La llum d’aquí forma part de tots nosaltres; la prova és que quan ens n’allunyem ens deprimim. Necessitem aquesta claror per viure, i jo, per crear”, raonava.
Lourenço va viure el seu particular somni americà. Un editor de pòsters d’aquell país el va fitxar als anys noranta. “Es van vendre pòsters meus d’una manera bestial a tot el món, a Corea, a Austràlia, a Mèxic... Vaig estar anys i anys al top ten de vendes. Va ser una experiència increïble. La meva obra va arribar a moltíssima gent i d’una manera natural: tothom es penja a casa el pòster que vol. És una manera de treure-li importància, d’arrencar una mica la pàtina elitista de l’art.”
Com altres pintors, i sobretot els figuratius, sentia que a fora se’l respectava més que aquí. “Un pintor avui ja és com un neandertal. No vull dir que la pintura estigui obsoleta. És més, a mi m’encanta que sigui un acte tan primitiu sucar en un pot de color...” “La pintura no morirà mai”, reblava.
Lourenço tenia previst exposar l’abril del 2024 a la galeria Jordi Barnadas de Barcelona, la resistència del carrer Consell de Cent. Era l’artista més emblemàtic del planter de Barnadas i la seva còmplice Sílvia Vila, ara completament destrossats per la seva mort. “Era una persona divertida i trempada que es feia estimar. A nivell de galeria només ens donava alegries, per la seva professionalitat i els seus quadres atractius que a la gent li encantaven. Sempre amb bon humor.”
Es trobava en el seu millor moment professional i personal, continua explicant Vila. Tenia un nou estudi enorme, a Premià, però no ha tingut temps de gaudir-lo. Quan Barnadas el va visitar al juny, estava “pletòric i il·lusionat”, ple de projectes i atenent com sempre galeries d’arreu que li demanaven quadres per a exposicions i fires. A Catalunya, també era un habitual d’El Claustre de Girona, L'Arcada de Blanes i Anquin's de Reus.
