Un Costello atrevit, carismàtic... però desafinat

No pintava gens malament, la idea: Elvis Costello i Steve Nieve, pianista dels Attractions i els Imposters, en un concert a duo al Palau de la Música, que Declan MacManus, que és com es diu Costello en realitat, no visitava des de feia trenta anys, quan, amb el Brodsky Quartet, va presentar-hi The Juliet Letters (del qual dimarts, per cert, va recuperar The birds will still be singing tot recordant aquella nit).

I la idea, certament, no hagués estat gens malament si Costello, de 69 anys, hagués tingut la veu amb les condicions que exigeix un format així, la qual cosa, desgraciadament, no va passar. Costello mai no ha estat un cantant especialment virtuós. L’expressivitat i l’ímpetu, més que la tècnica, sempre han estat el seu punt fort. Però quan la veu t’ha dit prou i no arribes als aguts, malgrat t’hi escarrassis, desafines. I això és el que, força més del que prevèiem, va fer aquesta vella i distingida icona del pub rock dimarts al Palau: desafinar. Especialment al començament, amb cançons dels temps d’Armed Forces (1978) com Accidents will happen o Talking in the dark. Però, tot i haver aixecat una mica la cosa, també al final, amb Shipbuilding o les dues repesques -Toledo i I Still Have That Other Girl- que va fer del seu treball amb Burt Bacharach, a qui va invocar tot assenyalant el sostre d’un Palau, va confessar, que el tenia encisat: “Això sí que és un Palau... No aquests hotels on vaig que es fan dir Palace però que d’això no en tenen res”.

La nit no va ser un naufragi del tot perquè, si bé ha perdut la veu, el seu carisma es manté intacte i moltes de les seves cançons –Alison, per exemple– pràcticament s’imposen a qualsevol mancança. Amb Nieve, que ja havia protagonitzat amb ell i prou un recordat concert l’any 1999 al Tívoli, va jugar totes les cartes: una mica de boogie a la inèdita Like Licorice on your tongue, piano i aires de crooner en la seva ja clàssica versió de Charles Aznavour, She, i nous enfocaments, atrevits i estimulants, a Watching the detectives, amb bases pregravades i Nieve passejant-se amb melòdica per l’escenari. Que, d’altra banda, Costello es mostrés pròxim i comunicatiu i no hagi perdut facultats pel què fa l’storytelling (gran anècdota del seu pare, un músic d’orquestra, que li va confessar a un tipus d’Almeria que, el seu espanyol fluït, l’havia après... al llit) van donar ales a un concert massa irregular i amb un guió massa desgabellat que va aconseguir brillar una mica, no obstant tot plegat, en el tram final de les quasi dues hores que va durar, amb Peace, Love and Understanding (cantada també per Nieve) i I Want You. Elvis Costello, malgrat les contrarietats, sempre ens acaba rampinyant algun somriure...