Àngel Casas, estrella de Televisió de Catalunya durant la dècada dels vuitanta

Avui, primer d’octubre, fa just un any que va morir Àngel Casas i Mas. Tenia 76 anys i des del 2013 arrossegava diversos problemes de salut.

Nascut al barri de Sants l’any 1946, va començar la carrera periodística als anys seixanta com a columnista de Tele-estel, Tele-exprés i Serra d’Or, i també va iniciar-se a l’emissora Radio Juventud. Ja a la següent dècada va començar a fer de crític musical per la revista Fotogramas i va fundar i dirigir la revista Vibraciones (1974). Però l’èxit el va trobar quan es va instal·lar a Ràdio Barcelona, on gràcies al programa Trotadiscos va obtenir el seu primer premi Ondas (1972). Aquell mateix any va publicar el llibre 45 revoluciones en España, una anàlisi sociològica i musical de la dècada de 1960. Acabada la dictadura, va ingressar a Televisió Espanyola per treballar per al programa musical Popgrama (1977-1980) i tres anys més tard va aconseguir presentar i dirigir el seu propi espai, Musical Express (1980-1983), des del qual difonia les tendències més actuals del pop i el rock tant internacional com estatal. També, a Ràdio 4, va dirigir un dels primers programes en català La clau i el duro (1978), en companyia de l’escriptor Víctor Alexandre, en el qual descobria llocs divertits de Barcelona.

El 10 de setembre del 1983 va néixer Televisió de Catalunya i Casas va esdevenir una de les primeres cares de la nova cadena catalana amb el seu programa Àngel Casas Show (1984-1988), un espai d’entrevistes i actuacions musicals emès en directe i que va assolir unes grans audiències. La primera temporada es va fer des d’un plató a la discoteca barcelonina Studio 54, i les següents ja es van emetre des dels estudis de TV3. Pel programa hi van passar personalitats del país com Núria Feliu, Josep Carreras o Joan Capri, i d’altres d’internacionals com l’actor Rock Hudson o Donna Rice, model nord-americana implicada en una relació amorosa amb Gary Hart, candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units. Gràcies al programa, Casas va rebre el premi TP d’Or al millor programa de TV3 (1984 i 1985), el premi Antena de Oro de televisió (1985), i el seu segon premi Ondas (1986). Es va convertir en tota una estrella nacional.

Durant l’any 1986, des de la Cadena SER va presentar el magazín El sermón i el 1990 va tornar a TV1. Fins al 1993 hi va presentar un programa d’entrevistes similar al que ja havia fet a TV3, Un día es un día, el qual es va fer popular perquè setmanalment acabava amb un striptease davant la càmera. Del 1992 al 1994 va realitzar Tal cual, l’any següent Los unos y los otros i el següent Esto es lo que hay. Amb el canvi de segle, va tornar a TV3 per presentar Temps era temps (2001) i Totes aquelles cançons (2004), i des de la cadena La 2, va presentar Catalunya, parada i fonda (2003-2004) i l’espai d’entrevistes Senyores i senyors (2004-2007). Ja fora dels platós de televisió, va dirigir Barcelona TV (Betevé) del 2008 fins a la seva jubilació l’any 2014, i va publicar les novel·les Fred als peus (2002), L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments (2005), Sidonie té més d’un amant (2020) i L’agonia de Bakunin (2022). Va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l’any 2007, el premi ARC de l’Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya per la seva trajectòria l’any 2014, i el premi Alícia de l’Acadèmia Catalana de Música en reconeixement de la seva activitat en el camp del periodisme musical l’any 2021.