Orquestra amb dues ànimes

La darrera producció de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya va portar qui, durant unes temporades entre els anys 2015 i 2021, va ser director convidat principal de la formació: l’holandès Jan Willem de Vriend. Un programa format per dues obres de maduresa d’Antonín Dvorák (1841-1904) i Franz Joseph Haydn (1732-1809) va erigir un concert amb doble personalitat o el que és el mateix: dippsicòtica (del grec ‘dues ànimes’). Si en la primera vam trobar una orquestra anodina, mancada de tremp i sentit en un dels concerts més meravellosos per a violoncel i orquestra de tota la literatura com ho és el de Dvorák, amb la presència d’un correcte solista com ho va ser l’armeni Narek Hakhnazaryan, en la segona vam gaudir d’una orquestra amb alegria de viure, brillantor, a més de respecte acurat a l’estil. Per què la cosa va anar així? Possiblement perquè Dvorák no és el repertori que més va amb el director holandès, un d’aquells casos de director iniciat en el món de la música antiga, en el seu cas amb el Combattimento Consort Amsterdam, que ha anat dedicant-se més a la direcció. Vam gaudir de la intensitat i de la transparència de les textures en la Simfonia Londres de Haydn, amb moments joiosos i curulls d’emoció, i vam quedar força freds amb el concert de Dvorák en una mostra que cal escollir, sempre, els programes ja no tan sols per la força del relat, en aquest concerts els viatges d’anada i tornada com molt bé escrivia Eva Sandoval al programa de mà, sinó per les possibilitats reals del director. Moment d’emoció continguda va ser el bis de Hakhnazaryan amb una cançó armènia que ens va portar al record d’un conflicte que, malauradament, l’actualitat mediàtica no ens en parla, cosa que no significa la seva inexistència.