Cinema

UM TAE-HWA

DIRECTOR DE CINEMA SUD-COREÀ

“La cultura coreana ensenya que el col·lectiu ha d’obeir”

Estrena la distopia ‘Concrete utopia’, una comèdia negra en què a Seül hi ha hagut un gran terratrèmol i només s’aguanta dret un edifici

“No era la intenció, però he acabat desenvolupant un relat que, a grans trets, es pot entendre com la meva interpretació del món”

En lloc de criticar el sistema polític en general, cal buscar el defecte del nostre sistema per poder millorar-lo

Un terratrèmol arrasa Seül i només queda dret un gratacel. Els habitants s’atrinxeren i s’organitzen per protegir-se dels intrusos que comencen a anar cap allà. Les lluites de poder i l’instint de supervivència treuen aviat el millor i el pitjor de l’ésser humà. Um Tae-hwa (Corea del Sud, 1980) proposa a Concrete utopia una al·legoria distòpica, a mig camí de la comèdia negra, el drama, l’acció i la ciència-ficció, que va ser molt aplaudida al festival de Sitges. Allà vam poder parlar amb el jove cineasta.

A la seva pel·lícula hi ha persones que reaccionen diferent: de manera més humana o més salvatge. Creu que seria així en la realitat?
La pregunta que planteja aquesta pel·lícula és si la maldat i la injustícia que dominen aquest món són quelcom definitiu. Jo crec que no és així. Són persones normals i corrents que, per sobreviure, s’organitzen, formen col·lectius, escullen representants, i cada grup humà odia els altres grups. Jo penso que aquest fenomen és comú arreu del món. Allò que és injust o dolent en aquest món no ve predeterminat ni es pot definir clarament. Són persones normals que prenen decisions errònies, i tant les persones més justes com les que s’equivoquen són imperfectes.
La pel·lícula reflecteix, doncs, la seva visió del món real?
Inicialment no tenia aquesta intenció, no volia donar la meva visió del món. Simplement volia parlar del problema que tenim a la societat coreana amb l’habitatge, que és molt seriós i molt complex. El concepte de casa no és simplement el d’una llar on jo pugui descansar cada nit, és un valor patrimonial, és economia, i depenent de l’apartament o el pis en què visqui una persona, hi ha una divisió de classes socials. Demanar en quin apartament vius a Corea és com demanar quant guanyes cada mes. A partir d’aquí he desenvolupat un relat que, a grans trets, es pot entendre com la meva interpretació del món. Però quan porto aquesta pel·lícula a altres països, que tenen problemes diferents, veig que els espectadors ho interpreten d’una manera diferent, en funció de les preocupacions de les seves societats.
A la societat coreana teniu problemes greus, doncs, amb l’habitatge?
Per entendre els problemes que tenim amb l’habitatge s’ha d’entendre la cultura coreana. Després de la guerra civil, el govern de Corea del Sud va començar a construir grans edificis de pisos a gran escala. La cultura coreana ensenya que el col·lectiu ha d’obeir, no ens agrada que algú tingui una opinió diferent, que sigui d’un altre color. Ens agrada que tothom segueixi el que fan els altres. Les coses són blanques o negres, la societat coreana no accepta varietat. La construcció d’habitatges a Corea s’enfoca en relació amb la productivitat, més que la personalitat, hi ha una producció massiva de pisos tots iguals. Per afegir més valors a aquests pisos, s’hi afegeixen marques, la gent es pregunta en quin pis viu. És una realitat trista.
La pel·lícula és una al·legoria de la democràcia, amb els seus defectes, la corrupció...?
La pel·lícula llança una pregunta al públic. En lloc de criticar el sistema polític en general, hem de buscar quin és el defecte d’aquest sistema per poder millorar-lo. Es podria interpretar com una metàfora política, però no és així, jo vull entrar en el que és essencial. Quan vivim una catàstrofe així, hem d’escollir entre la supervivència o la dignitat humana i cadascú, segons els valors que tingui, prendrà decisions diferents. Jo llanço aquesta pregunta al públic perquè, en funció dels seus valors i principis, prengui les seves decisions sobre la supervivència i la dignitat humana. Hi ha una ironia pel que fa a la democràcia. Quan els residents s’han reorganitzat a l’edifici, hi ha un repartiment d’aliments, que ve a ser un sistema socialista, no és democràtic. Podem observar els sistemes polítics que existeixen en la nostra vida diària.
Cinematogràficament, la pel·lícula barreja diferents gèneres: cinema de catàstrofes, comèdia, drama romàntic, acció, ciència-ficció, bèl·lica... Per què?
És la primera vegada que em fan aquesta pregunta i hi hauria de reflexionar una mica. Conscientment, no he volgut introduir tots aquests gèneres, però a la vida real les persones riem, plorem, ens enfadem, discutim i fem les paus... Dins de la mateixa vida hi ha diferents gèneres. Si hagués d’escollir un gènere per definir aquesta pel·lícula, diria que és sobretot una comèdia negra.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

art

L’equip de comissàries de ‘Miró-Picasso’ i el crític d’art Eudald Camps, Premis GAC

barcelona
música

El Festivalot torna a la Devesa, després de passar pels barris

girona
art

Un Degas a Todocolección per 926 euros

barcelona
TEATRE

El Lliure de Gràcia debat íntimament sobre el feixisme a ‘Retrat de l’artista mort’

BARCELONA
LLETRES

Rosa Regàs desgrana sense tabús la seva vida en el llibre ‘Un llegat’

LLOFRIU
música

Buhos, Els Amics de les Arts, Mishima i Ambauka, al Festival Inspira

ripoll

El fiTM presenta un cartell amb un ampli ventall estilístic

LA BISBAL D’EMPORDÀ
ART

Una exposició de Gabriel Casas, entre la programació del festival Lumínic

SANT CUGAT DEL VALLÈS
EQUIPAMENTS

La façana de l’ajuntament de Tarragona recuperarà el color original

TARRAGONA