NOU DISC DE GINESTÀ
“Ens il·lusiona que se’ns tingui per un grup de cançons d’amor”
D’ençà de la publicació, ara fa dos anys, de Suposo que l’amor és això, Ginestà, grup format pels germans Pau i Júlia Serrasolsas, han actuat, com va ser el cas, per exemple, de la Festa de la Mercè passada a la platja del Bogatell, en els escenaris més grans de tota la seva trajectòria. Conseqüència d’això, com sol passar en evolucions d’aquesta mena, és haver fet pujar de revolucions les cançons del seu quart treball: Vida meva (Halley), un altre “disc conceptual sobre l’amor”, com ja ho era l’anterior, amb unes quantes píndoles d’electrònica i cançons concebudes per funcionar en distàncies llargues. “Quan toques en escenaris grans tens la necessitat d’arribar fins a l’últim racó”, confessa la Júlia, que tanmateix defensa que, en aquest procés de canvi, s’han esforçat per mantenir la seva “essència”. “Volíem fer cançons amb més ritme i una mica més festives, sent plenament conscients, però, que les cançons que més ens han funcionat a Ginestà han estat sempre les cançons més aviat petites”, hi afegeix en Pau, convençut que una bona cançó ha de poder-se defensar cantant-la sol amb la guitarra.
És així, doncs, que, a Vida meva, estructurat, en una acció no particularment pròpia de la seva generació, en una cara A i una cara B, hi ha cançons ballables encarades a “rebentar-ho sobre l’escenari” però, també, cançons en què el grup de Sant Andreu de Palomar fa lluir la seva sensibilitat característica, com és el cas de Mama –amb participació de la tercera germana Serrasolsas, la també cantant Maio– o Júlia, un tema que en Pau va escriure per a la seva germana i que la Júlia (“Sabia que seria una cançó bonica, però va superar expectatives!”) no va escoltar fins que el disc ja estava enllestit. “Sempre he tingut Laura, de Lluís Llach, ficada al cap i volia fer algun dia una cançó en aquesta línia”, resumeix en Pau. “Aquest disc parla de dos anys que han sigut molt bons però en què també hi ha hagut moments complicats. La Júlia és companya de feina però, sobretot, germana i amiga, i necessitava fer-li aquest reconeixement.”
Un diari de l’amor
Suposo que l’amor és això, recorda en Pau, era un disc “sobre l’enamorament”. Vida meva, en canvi, ho és sobre “l’amor”, en un sentit “molt més ampli” i en què les dues parts del disc les separa “una ruptura”. “Donem molt d’espai a l’amor propi, per exemple”, ressalta la Júlia, que hi afegeix: “Ens il·lusiona que a Ginestà se’ns tingui per un grup de cançons d’amor!” “L’amor és de les coses que més emocions desperten, el que et fa venir més ganes de viure”, hi afegeix en Pau, que va escriure les cançons del disc en el mateix ordre cronològic en què hi apareixen. “Ha estat com escriure un diari...”
A Vida meva, a més de Maio, hi col·laboren la mallorquina Maria Hein (“Una veu que et paralitza”, diu la Júlia), Triquell (“Una persona intensa i introspectiva, amb un gran discurs darrere”, l’ensabona en Pau) i el grup de Madrid, amb cantant alacantí, Niña Polaca . “El pop sempre ha existit i sempre existirà”, defensen quan se’ls pregunta per la certa impermeabilitat del grup a l’hora s’absorbir influències de la música urbana que, en canvi, fan fortuna en altres companys de generació. “Som més o menys de l’edat de la Julieta, Mushkaa, els Figa Flawas... però, tot i haver jugat amb les músiques urbanes una miqueta, sentim que el nostre llenguatge és més pop. Hi ha d’haver cançons per a tots els moments del dia...”
Ginestà obriran el 5 d’abril a l’Strenes de Girona una gira que, de moment, els durà a Barcelona, Ordino, València, Manresa, Tàrrega, Canet de Mar i Vilanova i la Geltrú.
