Una sola música que tothom balla com vol

Hi ha tants Sant Jordis com persones. El tema és viure’l. El meu va començar dissabte passat. Coincidia amb el Record Store Day, una jornada internacional en què determinades botigues de discos ofereixen vinils per a col·leccionistes. El cas és que els aficionats a la música tornen a comprar un disc que fa trenta anys ja van comprar i després van recomprar en format CD després d’haver-lo tingut en casset per poder-lo escoltar al cotxe. I ara, a l’era de l’Spotify, tornen a comprar-lo, però en vinil, després que la discogràfica només s’hagi preocupat de donar-li una capa nova de pintura i hi hagi afegit un tema que es va descartar en el seu dia.

Jo soc dels que feien cua el cap de setmana, a quarts de vuit del matí, per satisfer l’ànsia de friqui. Tot seguit, i com que era el cap de setmana previ a Sant Jordi, vaig anar a Gràcia, on fa poc s’ha inaugurat, al carrer Bruniquer, la llibreria Sonora, que només té llibres relacionats amb la música. Escombrant cap a casa citaré una de les meves llibreries preferides, La Conxita, al carrer Vallespir del barri de Sants, que combina les paraules i la música, és a dir, els llibres i els discos. Novetats, segona mà i espai per a la lectura.

I per completar la jornada de dissabte, a la tarda em vaig atansar a la llibreria Ona de Pau Claris, en què actuava el grup Malalletra, que toquen grans èxits del pop-rock de tots els temps. La banda és formada per escriptors que també en saben, de música: Jordi Campoy, Elisenda Roca, Ferran Grau, Marta Carnicero, Salvador Macip, Sílvia Cantos, Jordi Boixadós, Maria Escalas, Francesc Bombí-Vilaseca, Esteve Plantada i l’escriptor de novel·la negra i periodista cultural d’El Punt Avui Lluís Llort, que em va deixar bocabadat amb el seu domini de la bateria. Els van demanar fer bolos el dia de Sant Jordi, però a la diada van haver de deixar micros i instruments perquè el que els tocava era signar llibres, com així ho van fer. Pep Blay, que també és membre col·lateral dels Malalletra, tenia previst fer dedicatòries d’un llibre ben musical: Cor trencat. Mort i vida de Carles Sabater (Folch & Folch), sobre el malaurat component del grup Sau. Tot i la seva aparença de bon jan, Llort té tirada pel cantó fosc i va signar exemplars d’Un assassí (Crims.cat/Clandestina).

I continuant amb la música literària em planto a primera hora del dia de Sant Jordi a l’esmorzar de La Farga amb els premis d’Edicions 62, Jaume Clotet, amb La Germandat de l’Àngel Caigut, premi Josep Pla, Ramon Gener, amb Història d’un piano, premi Ramon Llull, i Jordi Puntí, amb Confeti, premi Sant Jordi. Tres llibres, dels quals dos amb coberta i contingut musical. Gener dona protagonisme a un piano i Puntí a un violí. Parlo amb Jordi Puntí, per qui sento debilitat des que, fa anys, feia una acurada i benintencionada correcció dels meus textos periodístics. El seu llibre és una novel·la que té com a protagonista el músic internacional més important de Catalunya abans que arribés la Rosalia: Xavier Cugat. Un personatge que segons confessa “crea molt d’interès”. “Des de fa 15 dies no he parat de trobar-me gent que o bé el van conèixer o tenen coses a dir. He conegut el seu pianista i el seu metge.” Els que li van demanar la signatura van anar igual. “M’han dit que m’havia deixat tal o tal altre aspecte i els he hagut de recordar que es tracta d’una novel·la.”

Tiro rambla de Catalunya en direcció a la Rambla. Esmorzar institucional al Palau de la Virreina. Parla Jaume Collboni, alcalde de Barcelona. Mala acústica i un brunzit produït per desenes de converses. Només em quedo amb el final: “Visca la cultura i visca Catalunya.” Per aquest cop, d’acord. Cedeix la paraula a la traductora Marta Pera Cucurell, que defensa el seu sector: “Els traductors som escriptors que ens estalviem la trama de l’obra però que si ha poesia en l’obra original em de fer poesia en l’altra llengua.” I compara dos oficis. “Els traductors som com els pagesos, hem de buscar-nos la vida amb altres feines.”

Em trobo vells companys, el Jordi Panyella, del qual s’ha reeditat el llibre Salvador Antich. Cas obert (Angle Editorial) i li toca signar, i l’Òscar Palau, que, oh! casualitats de la vida, també és músic. Presenta el llibre La Catalunya emergida, (Cossetània), escrit amb el també periodista Jesús Jordi, amb fotos de Josep Maria Montaner. El subtítol de l’obra deixa clar el contingut:”Històries d’un bocí del país que els pantans van engolir.”

S’acaben els parlaments i el cafè. Passo per la plaça Catalunya, on l’artista urbà TV Boy ha fet un mural en què l’heroïna primigènia d’aquesta festivitat no és un Sant Jordi, sinó una Santa Jordina. Escolto el comentari d’una jove: “M’agrada que sigui una dona guerrera.” Confio que sigui en sentit metafòricament positiu. Enfilo pel passeig de Gràcia, que comença a estar de gom a gom de cara al migdia. Una mica de tot. Festa transversal, amb totes les transversalitats.

El temps a Barcelona fa bondat fins que a l’hora de dinar cauen quatre gotes mentre faig cua per entrar al Majestic. No és que en sigui un habitual, el tema és que Penguin Random House hi fa un àpat amb els seus autors. Com que n’hi ha molts i els còmics també són llibres parlo amb dos autors de la casa: Bartolomé Seguí i Pep Brocal, que han tret novetat en el segell Salamandra Grafic. Surto al carrer. El Majestic ha mantingut el pacte i continua sense ploure. Al·leluia per avui.