NOVETAT EDITORIAL
Contes per especular a l’hora del pati
Marcel San Martín presenta un llibre de relats després de la novel·la ‘L’enèsima confabulació d’imbècils’
‘Animal paradoxal’ és un recull de divuit narracions en què es plantegen situacions inquietants
L’autor primer ‘visualitza’ les històries; “la part de maduració mental és la veritablement creativa”
Com que sovint vivim submergits en la cultura de la queixa, avui em desmarcaré amb una notícia agradable, la descoberta d’un bon autor. L’editor de L’Albí, Jaume Huch, em va enviar fa poques setmanes el recull de divuit relats Animal paradoxal, de Marcel San Martín, amb epíleg d’Anna Maria Villalonga. Dels mateixos autor i editorial ja tenia pendent de llegir –amb l’allau de novetats, moltes queden per llegir “més endavant”– la novel·la L’enèsima confabulació d’imbècils.
En ser contes, vaig poder fer-ne un tast. I em van obrir la gana. Els vaig llegir tots, assaborint l’elegància de la prosa i l’originalitat de regust clàssic de les trames. A la solapa consta que l’autor va néixer a Barcelona el 1982 i que va començar a escriure després de llegir Els nostres avantpassats, d’Italo Calvino. En demanar per entrevistar-lo va venir la sorpresa: només el podia entrevistar per escrit. L’autor té TEA (trastorn de l’espectre autista). “En l’oralitat li manca fluïdesa i els temps de resposta poden ser més llargs que els normatius”, em va comentar la seva mare, Carme Janer.
El TEA “és una condició, no una malaltia”, que comparteixen –segons Google– noms com ara Michael Phelps, Elon Musk, Greta Thunberg, Bill Gates, Mark Zuckerberg, Isaac Newton, Tim Burton, Anthony Hopkins, Steven Spielberg, Daryl Hannah, David Byrne... Molt bé. Explicada la peculiaritat de l’autor, parlem de literatura.
Com sol passar amb els bons escriptors, ha llegit i llegeix molt. “La meva primera influència va ser Lletrarada, de Pau Riba, que recull totes les seves lletres de cançó fins al 1997. Aquest llibre em va despertar el cuquet artístic, tot i que d’una manera encara vague. El que, al cap d’uns anys, em va empènyer a escriure definitivament va ser la trilogia d’Els nostres avantpassats, d’Italo Calvino”, explica San Martín, que també cita com a influències escriptors com ara Michael Ende –“un autor grandiós”–, Kazuo Ishiguro, Borges, Monzó, Calders...
Els seus relats sovint fan pensar en Calders, per la ironia i la sensació de netedat narrativa. La majoria tenen una base de ciència-ficció, alguns passen a l’espai, altres en societats utòpiques, hi ha contes amb anacronismes –com una paròdia de les novel·les de cavallers medievals–, situacions crítiques com plantejar-se el canibalisme com a solució global a la fam, tocs filosòfics –en el conte que dona títol a l’obra, queda palès que no sabem què fer amb la veritat–, moments angoixants... Tot narrat amb un to equilibrat, bons diàlegs, un ritme sostingut i magnífics personatges que es mouen en situacions potser inquietants. “Sí, hi ha força ciència-ficció, però no diria que sigui un llibre de ciència-ficció clàssica. El que sí que tenen tots els contes en comú és que són especulatius, no són contes de relacions humanes, ni d’introspecció ni d’emocions”, matisa el narrador.
És dels autors que ho vol tenir tot controlat. “Escric quan tinc molt clars els punts clau de la història. Abans de començar també provo de sentir-ne l’atmosfera, per dir-ho d’alguna manera. Es podria dir que primer em fabrico la pel·liculeta dins del cap i després la transcric per als que no la poden veure. La part de maduració mental és la veritablement creativa. La part d’escriure la visc com una cosa més artesanal, com una feina d’oficina.”
I aquestes pel·liculetes poden iniciar-se amb ben poca cosa. “Normalment, les idees que em venen són una escena o un bocí d’escena. Sovint aquesta escena, per mínima que sigui, ja porta un tema associat. A partir d’aquí és qüestió d’anar fent proves, d’anar divagant, per convertir la simple escena en una història articulada. El que no faig mai és partir d’un tema. Vaig escrivint, vaig omplint el sac. Arriba un punt en què identifico grups de contes que comparteixen unes certes característiques i, llavors sí, provo de fer-ne uns quants més que hi encaixin.”
“Amb el conte m’hi sento més segur, sempre tinc clar què s’ha de dir i què no cal. Potser per això, perquè em resulta més fàcil, o com a mínim més còmode, relaciono el conte a l’esbarjo, a l’hora del pati, mentre que la novel·la seria la feina seriosa.” Doncs que vagi fent esbarjo omplint el sac de bons contes. De moment ja té dos reculls més enllestits. Els esperarem amb ganes.
Un Stendhal ben contemporani gairebé dos-cents anys després
Després d’El rosa i el verd, Cal Carré publica una altra obra de Stendhal (1783-1842), un dels pares de la novel·la moderna, Féder o el marit potentat, traduït per Georgina Solà Sellés. És una obra inacabada en què l’autor anota un possible final, però decideix continuar escrivint i no acabar la nouvelle. Malgrat tot, la trama i els personatges hi són desplegats a la perfecció per tocar un dels seus grans temes: l’ambició. Els herois de les novel·les de Stendhal viuen la lluita constant entre la imatge que projecten i el desig que busca per on sortir, tot en un ambient polític d’un capitalisme incipient que Stendhal ja critica. Perquè els diners ja eren el centre de tot i amenaçaven de convertir el liberalisme en un canvi perquè tot continués igual. Amb personatges com Trump i Milei i el paper de les xarxes socials, haurem de treure l’etiqueta de clàssic a Stendhal per parlar-ne com si fos un autor contemporani.
Radiografia del passat, present i futur del sector editorial català
Demà sortirà a la venda L’aventura del llibre català. Converses sobre edició entre dos segles, de Lourdes Toledo, que vol commemorar els 550 anys del primer llibre imprès en català. L’edició catalana viu un bon moment, però també té al davant reptes que fa poques dècades no eren ni imaginables. Toledo, ara fa dos anys, emprenia una ruta pels Països Catalans amb un objectiu: entrevistar una bona colla d’editors catalans per radiografiar l’estat del sector. En un total de disset converses, l’autora aprofita les experiències d’Eliseu Climent, Josep Cots, Guillem Frontera i Miquel Campaner, Joan Carles Girbés, Josep Gregori, Laura Huerga, Josep Lluch, Àngel Madrià, Maria Muntaner, Josep Maria Muñoz i Núria Iceta, Vicent Olmos, Eulàlia Pagès, Aniol Rafael, Jordi Raventós, Rosa Rey, Joan Sala i Luis Zendrera. Una rica mirada panoràmica, no només territorial, també transgeneracional, i que no exclou cap gènere literari.
