Art

El misteri del tresor robat a Darnius el 1939

Dues recerques han desenterrat dels arxius un inquietant capítol de la campanya de salvament del patrimoni en temps de guerra

El 1997 va aparèixer un home francès que oferia al MNAC la venda d’una de les pintures sostretes, de Sunyer, l’única que ha reaparegut

Dos individus van entrar al mas on la Generalitat tenia guardades les obres i es van endur quadres i una caixa de monedes antigues

L’any 1997, un francès va contactar amb el MNAC per vendre-li un quadre de Joaquim Sunyer. Els responsables del museu van quedar bocabadats. Aquella obra era propietat del MNAC i estava en parador desconegut des del final de la Guerra Civil. L’home els va explicar que el seu pare l’havia adquirit a Perpinyà el 1939. Els serveis jurídics s’ho van estudiar bé, però, amb la llei de llavors, els drets de possessió del museu ja havien prescrit i tant sí com no l’havia de comprar per recuperar-la. Finalment, es va pactar un preu simbòlic calculant les despeses de conservació i manteniment de la pintura durant el temps que havia estat en mans d’aquesta família que vivia i encara viu a la Catalunya del Nord.

Defores de Sitges, creat cap al 1920 per Sunyer, està exposat actualment al Museu de Maricel de Sitges, on el va dipositar el MNAC. Del seu embullat periple en donen compte per primera vegada les historiadores de l’art Alicia Cornet i Mireia Berenguer en un article al butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, “Les obres del Museu d’Art de Catalunya desaparegudes a Darnius durant la Guerra Civil”. Aquestes dues estudioses, documentalistes del MNAC, han fet una investigació d’un dels capítols més estranys i pertorbadors del moviment d’objectes artístics en temps de guerra, i que es nodreix de troballes inèdites d’una altra recerca feta recentment per l’historiador de l’art Santos M. Mateos, professor de la Universitat de Vic.

Context

El cop d’estat del juliol del 1936 va mobilitzar la Generalitat republicana a fi de protegir el patrimoni artístic, tant públic com privat, dels atacs dels revolucionaris i dels bombardejos feixistes. El Palau Nacional, seu del Museu d’Art de Catalunya (l’actual MNAC), es va convertir en el gran dipòsit per preservar les obres vingudes d’arreu. Però tot d’una els ideòlegs de les polítiques de salvament no van veure l’edifici, tan a prop d’un objectiu militar, el castell de Montjuïc, un lloc segur i el novembre del 1936 van iniciar el trasllat de milers de peces a l’església de Sant Esteve d’Olot. A mesura que la guerra avançava, els temors que el tresor cultural català pogués ser destruït van activar un altre desplaçament d’una part d’aquests béns patrimonials a un indret amagat i més a prop de la frontera francesa: el mas Can Descals de Darnius.

Les obres van anar arribant a aquesta finca entre el 30 d’abril del 1938 i el 21 de gener del 1939. La persona encarregada de vetllar-les, amb l’ajuda d’un destacament dels Mossos d’Esquadra, va ser Joan Subias Galter, cap de la Secció de Museus de la Generalitat, que es va instal·lar, amb la seva família, a la casa dels masovers. Però el 7 de febrer, amb la guerra perduda, Subias va marxar a França. “Can Descals va restar sense vigilància fins a l’arribada de les tropes franquistes”, expliquen Cornet i Berenguer.

Els vencedors de la guerra van entrar al mas de Darnius tres dies després, el 10 de febrer, i els agents del seu servei que va agafar el control d’aquell contingut artístic, l’Sdpan, el 12 de febrer. “Les obres estaven perfectament catalogades i embalades pels tècnics de la Generalitat i a partir del 18 de febrer van començar a sortir els camions que les van retornar a Barcelona”, anoten l’equip d’estudioses. El 16 de juny, Can Descals s’havia buidat. A la capital, l’Sdpan aniria restituint les peces als seus propietaris, inclòs el Museu d’Art de Catalunya. Amb la sorpresa, però, que faltaven coses. I importants.

El punt de partida de la investigació de Santos M. Mateos, que va publicar el seu estudi el 2022 a la revista Pasado y Memoria de la Universitat d’Alacant, i del tàndem de documentalistes del MNAC és la relació de peces que estaven al dipòsit de Darnius i no van tornar que l’administrador dels Museus d’Art de Barcelona va presentar, el 1945, al fiscal de la Causa General. En aquesta llista d’absències hi havia Defores de Sitges, el quadre de Sunyer, entre altres pintures i objectes: dos mirs, un nonell, un martí alsina, un anglada camarasa, quatre fragments de retaule del segle XVI atribuïts a Joan Gascó, una talla policromada d’un bisbe dels segles XIV-XV, una creu parroquial dels segles XV-XVI i una caixa de monedes antigues del Gabinet Numismàtic de Catalunya.

La talla i la creu van acabar apareixent (ambdues es troben avui a les reserves del MNAC), però de la resta no se’n va saber mai més res. Només, però ja el 1997, de la pintura de Sunyer, que en aquesta història ha acabat sent la prova del que realment va succeir a Can Descals aquells tres dies de febrer en què va quedar sense vigilància.

I tot encaixa amb la declaració d’un testimoni davant el fiscal de la Causa General que va investigar els fets, una documentació que Mateos va desenterrar dels arxius. Uns dies abans de l’arribada de l’exèrcit de Franco a Darnius, dos individus, un “con uniforme de capitán del ejécito rojo”, van entrar a Can Descals i es van emportar la caixa de monedes i “unas telas de pintura que las recortaron del marco”, tot argüint a la persona que els va obrir el dipòsit que no es preocupés perquè ho entregarien a Joaquim Folch i Torres, el director dels Museus d’Art de Barcelona, que era a París custodiant les obres que havien participat en la gran exposició L’art catalan du Xème au XVème siecle. “La persona a la qual van exigir que els deixés entrar al dipòsit era el fuster Conrad Brugués Ferrer, natural de Vilafant, que feia feines de reparació de les obres malmeses degut al transport”, assenyalen les dues estudioses.

Brugués va explicar-ho a José Antonio Poveda Pérez, l’encarregat del govern català del transport dels béns de Barcelona a Olot i després a Darnius i que en acabar la guerra també va participar, per ordre dels franquistes, en l’operació de tornada de les obres. Poveda és qui va donar el seu testimoni a la Causa General. I va donar més detalls inquietants. El fuster li hauria dit que el seu fill va reconèixer un dels homes que es van endur el botí de Can Descals, concretament el que anava uniformat: l’historiador de l’art Josep M. Gudiol. Benvingut Brugués, el fill gran de Conrad, havia fet el servei militar a Manresa, on Gudiol, capità de l’exèrcit republicà, havia estat destinat. Abans d’agafar el camí de l’exili, se sap pels seus propis diaris que Gudiol va fer una visita a Darnius, però les dates no quadren amb les del robatori.

Conrad Brugués es va acabar retractant d’aquesta acusació. Tot d’una va deixar de tenir tan clar que un dels dos individus fos Gudiol. Així l’hi hauria dit a Teresa Amatller, protectora de Gudiol, que el va nomenar director de l’Institut Amatller d’Art Hispànic el 1943.

Sigui com sigui, conclouen Cornet i Berenguer, “sembla evident que les persones que van realitzar el furt en coneixien el valor, com també sabien qui era Folch i Torres i que en aquell moment es trobava a París. No podien ser alienes a tot el procés de salvament del patrimoni artístic català”.

La caixa de numismàtica era, de tot el que es van apropiar, el que en tenia més, de valor. Contenia 1.445 monedes, entre les quals destacaven les d’època antiga com la grega, la ibèrica, la romana, la cartaginesa, la bizantina i la sassànida. Hi havia dues estateres tracio-macedòniques dels segles VI-V aC, una decadracma de Siracusa del segle V aC del prestigiós escultor Kimon i una dracma ibèrica del segle III aC amb la inscripció Barkeno. Sobre aquesta última peça, no fa gaires anys, el Servei d’Arqueologia de Barcelona va fer una crida a la ciutadania per trobar-la. “És una moneda d’incalculable valor per a la història de Barcelona precisament per la inscripció amb el topònim Barkeno, la primera font sobre l’origen del nom de Barcelona”, remarca Mateos. De plata, a l’anvers hi ha un cap femení i al revers un cavall alat o Pegàs. Només es coneix un altre exemplar amb la inscripció Barkeno, que es conserva, des del segle XIX, al Museu de Copenhaguen.

Pel que fa als quadres sostrets, a Can Descals els franquistes es van trobar marcs buits i tres bastidors sense les seves teles corresponents: Pati d’una casa, d’Isidre Nonell; El torrent de Pareis, Mallorca, de Joaquim Mir, i Defores de Sitges, el quadre de Sunyer que el 1939 va comprar un home a Perpinyà. “Abans de negociar amb el MNAC el 1997, el seu fill el va vendre en una subhasta, però el comprador, un col·leccionista de Madrid, el va retornar quan va descobrir que al seu revers hi havia un segell que l’identificava com a obra propietat del Museu d’Art de Catalunya. Va sospitar que la procedència no era legítima i no volia tenir problemes”, apunten Cornet i Berenguer, que han contactat amb aquesta família de la Catalunya del Nord per esbrinar si a la seva col·lecció hi podria haver altres obres furtades a Darnius. Continua sent un fil per estirar.

“En els informes de restauració del MNAC que es van fer el 1997, s’afirmava que la tela de Sunyer havia estat retallada del seu bastidor original”, hi afegeixen les estudioses. La prova definitiva.

Les tres pintures que els lladres van estisorar procedien de la col·lecció Plandiura que el MNAC havia adquirit el 1932. Tornant a la llista d’obres que el 1945 el museu encara no havia recuperat, n’hi ha una altra de Mir, El moll de pescadors del port de Barcelona (només es va trobar el marc), que també havia pertangut a Plandiura. I n’hi ha cinc que havia posseït un altre gran col·leccionista, Ròmul Bosch i Catarineu, el fons artístic del qual va ser dipositat al Palau Nacional el 1934 com a garantia d’un préstec que havia demanat a l’Institut Contra l’Atur Forçós. És una història coneguda: després de la guerra, Julio Muñoz Ramonet es va quedar l’empresa de Bosch i Catarineu i, junt amb aquesta, la seva col·lecció d’art.

Muñoz Ramonet va contractar, el 1947, Folch i Torres per fer-ne una valoració. En l’inventari tornen a sortir les obres desaparegudes a Darnius. La talla del bisbe sí que va acabar apareixent, com hem dit, i és una de les 29 obres que Muñoz Ramonet va deixar al museu com a pagament del vell crèdit. Però mai es van trobar ni l’anglada camarasa (Paisatge mallorquí) ni els quatre fragments de retaule de Joan Gascó (amb imatges de santa Maria, santa Bàrbara, santa Llúcia i la Mare de Déu). “El museu va donar una compensació a Muñoz Ramonet per aquestes obres perdudes i ell a canvi va renunciar als drets sobre aquestes. Si mai es trobessin passarien a formar part del fons del MNAC”, reblen Cornet i Berenguer.

Si va aflorar la pintura de Sunyer, qui ho diu que algun dia no ho puguin fer també les altres?

També falta un Nogués
A la primera llista d’obres desaparegudes a Darnius també hi constava un Xavier Nogués, ‘Mercat d’Olot’. Com en el cas d’un dels Mir i del Martí Alsina, els franquistes només hi van trobar el marc. “No va ser reclamat per, probablement, un error humà. El tècnic que va passar la transcripció del manuscrit a màquina li va adjudicar el número d’inventari del Sunyer”, expliquen Cornet i Berenguer. Nogués va pintar aquest quadre el 1936 i el va presentar a l’Exposició de Primavera l’estiu de l’any següent. El va adquirir la Comissaria General de Museus per al Museu d’Art de Catalunya.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia