Allò inesperat en el destí (a l’aigüera) de Macbeth

Shakes­pe­are va plas­mar en el seu Mac­beth l’ambició del senyor de Gla­mis, que, quan les brui­xes li diuen que serà rei d’Escòcia, lluita per gua­nyar la corona. Si ho pro­nos­ti­ca­ven les tres sàvies, no calia forçar el destí. Però aquest per­so­natge podrit pel poder vol gua­nyar ter­mi­nis. El destí mar­carà l’èxit i, en part, la lec­tura interes­sada de les brui­xes ama­garà el declivi. Mac­beth que­darà engo­lit aigüera avall per la seva pròpia obsessió.Si la vida està escrita, molt més ho deu­ria estar una obra de tea­tre amb guions de llum i vídeo com­ple­xos. Doncs en la segona funció d’A Mac­beth song (fins al 13 d’abril a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya) va sal­tar allò ines­pe­rat: Andrew Tar­bet, Enric Cam­bray i Màrcia Cis­teró són els tres actors que des­ple­guen el relat i, per sor­presa, apa­rei­xerà un mem­bre de l’equip (el direc­tor de La Perla 29, Oriol Broggi, fa els seus Orson Welles de tant en tant). I encara un altre mem­bre del públic de pri­mera fila va sor­tir cor­rents i no se’l va veure per enlloc més. El destí aguanta l’impre­vist amb el deliri de Tiger Lillies.

La banda britànica anun­cia el destí de Mac­beth (“hell”, que coreja el públic diver­tit, com si fos un jurat popu­lar). Ells són les tres brui­xes que l’enve­ri­nen d’ambició. Els tres actors per­les saben jugar el seu paper entre com­parsa i pro­ta­go­nista sal­tant del català a l’anglès amb una faci­li­tat admi­ra­ble. La capa­ci­tat de jugar amb la tea­tra­li­tat és abso­luta. Ara un és Ban­quo, ara és Mac­beth. Les càmeres de Tots ocells i els sobretítols (ara, tra­duint al català) també ser­vei­xen per tenyir les parets de colum­nes, de films de samu­rais (nova­ment, com al seu Ham­let Ari­bau, un espec­tre en el reper­tori d’en Broggi), dels matei­xos actors cap­tats des de l’espat­lla. Hi ha una cons­tant inter­venció tècnica. Pot­ser és inne­cessària (cal pro­jec­tar colum­nes romàniques sobre les pedres cen­tenàries del tea­tre?) però casa molt bé en aquest qua­dre exa­ge­rat, cínic, sinis­tre, des­a­com­ple­xat, de caba­ret tro­nat.

En l’adap­tació s’ha fet una espor­gada de per­so­nat­ges i sub­tra­mes, però la violència folla és abso­luta. Broggi fa un salt a la infor­ma­li­tat i deixa bri­llant les metàfores. És la millor manera perquè el vers shakes­pe­arià res­soni avui: “L’infern és buit. Tots els dimo­nis són aquí.” Ter­ri­ble retrat de la política inter­na­ci­o­nal. La des­pro­tecció dels vul­ne­ra­bles d’avui recorda la impu­ni­tat de Mac­beth.

Broggi fa una des­con­ta­mi­nada pro­posta amb el trio The Tiger Lillies, un grup que, anys enrere, ja havia ves­tit una adap­tació de Ham­let. Són un grup sin­gu­lar (només cal veure com s’ofe­rei­xen a sig­nar autògrafs a la para­deta de mer­xa­di­sing, al camí de sor­tida del públic). La versió de La Per­la29 és en anglès. Insòlit per a una com­pa­nyia que ha repre­sen­tat a París 28 i mig en català. Aporta una extra­or­dinària lli­ber­tat cre­a­tiva, sor­pre­nent. Que es quedi Mac­beth fiant-se del destí. La vida és un caba­ret.