Cultura

Un any sense Palau i Fabre

Cultura

Aquest dilluns fa exactament un any que ens va deixar Josep Palau i Fabre. Tenia 90 anys i el seu cos, després d’una llarga malaltia renal que li havia minvat les forces, va dir prou. Palau va passar els últims dies de la seva vida custodiat pels seus íntims, Alícia, Helena, Annette i el Julià Guillamon. La mala sort va fer que es perdés l’estrena que Hermann Bonnín i Mario Gas varen fer al Teatro Español de Madrid del Don Juan, príncipe de las tinieblas. Cap dels nombrosos teatres públics d’aquí han mostrat interès des d’aleshores per dur-la a Barcelona, seguint la tònica del menyspreu sistemàtic que es mostra pels nostres autors des de determinats àmbits del teatre públic i de la televisió nostrada.

L’aniversari del traspàs ha coincidit amb tot un seguit activitats. La setmana passada, l’Espai Escènic Brossa, un dels centres que ha acollit més actes sobre Palau, va presentar els recitals Palau entre sang i vori, a càrrec de l’actriu Gemma Reguant. La primera lectura va comptar amb la participació del crític Tomàs Nofre, president de la Fundació Palau, i de les escriptores Montserrat Abelló –que havia anat al col·legi amb Palau i Fabre–, Monika Zgustova i Ester Xargay.
 

Avui dilluns es presenta a l’Ateneu Barcelonès, i demà dimarts a la Universitat de Girona, el llibre L’hostal de l’estrella. Converses amb Josep Palau i Fabre (Accent Editorial), que ha publicat Ponç Feliu Llansa, amic personal de Palau els últims vint anys de la seva vida. Amb un emotiu pròleg d’Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes i que havia estat l’editor de Palau a Proa, Feliu Llansa traça un recorregut per les vivències i obsessions de l’alquimista a través d’unes converses realitzades a l’estiu del 1996, a la casa de Palau a Grifeu, a l’Empordà. Tot i que no sé com les hauria assumit Palau i Fabre, sovint molt curós en les seves declaracions, les converses recuperen l’home vitalista i disciplinat que va ser.
 

L’anècdota
Agafat des de l’aspecte més col·loquial de la vida quotidiana, el llibre té la virtut i el defecte de l’anècdota. D’una banda, descriu molt bé el personatge, però no sé si dóna una idea real de la seva personalitat artística. No obstant, el llibre és un testimoni d’amistat, on les exageracions, i determinats safareigs al començament, no eclipsen el retrat fidedigne de l’autor de Poemes de l’alquimista i Les metamorfosis d’Ovídia. El mèrit de L’hostal de l’estrella és captar d’una manera vivificadora la personalitat del poeta i pot servir de complement als textos autobiogràfics que Palau va publicar al nostre diari, compilats per Julià Guillamon als volums d’obra completa de Galaxia Gutenberg.
 

Ausiàs March
Presentat com un “petit tast del convit exuberant i saborós per a l’esperit, que Palau i Fabre oferia tan generosament a tothom”, el llibre de converses és amè i recull l’home feliç que era quan es relaxava. M’agrada tornar a escoltar opinions, com la que fa sobre Ausiàs March: “El més trist de la poesia catalana és que el millor dels seus poetes fos precisament el primer; això va condicionar-ho tot i més per mal que per bé. Les altres literatures han tingut una ascensió progressiva; aquí vam cremar els cartutxos a la primera”. Sens dubte, el llistó va quedar alt des del primer moment.

Entrem dins un territori més perillós quan se’ns parla de les relacions familiars i personals, on tot queda massa radicalitzat, sabent que Palau era més discret. Feliu Llansa hauria d’haver valorat el territori públic i el privat, i més quan es parteix de converses disteses, que Palau ignorava que es publicarien posteriorment. Alguns dels records del seu pare, de Picasso, de Josep Maria de Sagarra o l’enfrontament amb Joan de Sagarra també són plats forts. O quan parla de la manera d’escriure poesia des del refugi empordanès: “Aquestes albades prodigioses són un perill. Quan encara feia poesia, m’havia de tancar dins de casa amb les persianes abaixades. Si bades, el paisatge et devora”.

Feliu Llansa mostra, de nou, l’amargor de Palau per la marginació del seu teatre, “el que més greu em sap és la total postergació del meu teatre. A aquest pas, em moriré sense veure representada ni una sola de les meves obres”. I pràcticament va ser així, a excepció de les esmentades a l’Espai Brossa, la de l’Institut del Teatre i el Don Juan, de Madrid.
 

Activitats a Caldes
Un any després, la dinàmica Fundació Palau, de Caldes d’Estrac, continua promocionant l’obra de l’escriptor. Recitals poètics, un espectacle de Quim Lecina sobre Vides de Picasso i la projecció del vídeo Palau i Fabre recita els seus poetes preferits són algunes de les activitats previstes, així com la pròxima convocatòria del Premi Internacional Josep Palau i Fabre d’assaig. Recordant haver escoltat el prodigi de Palau recitant durant hores de memòria, i en les seves llengües respectives, infinitat de poetes de tots els temps, els seus admiradors no podem oblidar el talent i la gosadia d’un home que va aconseguir ser un alquimista a la recerca de la bellesa eterna. L’enyorem!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
llengua

Plataforma per la Llengua homenatjarà els seus socis en els onzens premis Martí Gasull

barcelona
PATRIMONI

Enllestida amb èxit la fosa de la nova campana ‘Carme’ de Mataró

MATARÓ
Crònica

Guillem Gisbert, la primera masurca

música

‘Eufòria’ torna al palau Sant Jordi el 30 de juny amb un doble concert

Barcelona
música

Lluís Figueras & The Demons estrena el videoclip de ‘Lagarto Lagarto’

girona
CÒMIC

La il·lustradora Marika Vila guanya el Gran Premi Comic Barcelona

Barcelona
Crítica

Sara Blanch, l’estima d’un cant

festival

A Morella reflexionen sobre el poder dels algoritmes

Morella
cinema

Kristen Stewart protagonitzarà la nova pel·lícula d’Albert Serra

barcelona