Simfonies imparelles

La música de Schumann ocuparà un lloc destacat en la programació dels propers mesos a L'Auditori, la qual cosa mai no pot ser motiu de queixa per al melòman sensible, no debades el compositor alemany és un dels gegants del Romanticisme. A més, per si cal una excusa, en puritat el seu bicentenari encara no ha acabat, ja que l'autor de Dichterliebe va néixer el 8 de juny de 1810. Pablo González dirigirà amb l'OBC les quatre simfonies, tot i que, essent molt primmirat, és una llàstima no haver aprofitat l'ocasió per oferir també peces orquestrals menys divulgades com la primerenca Simfonia Zwickau, l'Obertura, Scherzo i Final, alguna obertura com Hermann und Dorothea o, posats a demanar, ja que és gratis, la música incidental de Manfred.

La primera entrega de la integral aplegava les simfonies senars i, curiosament, els resultats també van ser imparells. La Primera va estar als antípodes de l'astènia primaveral, però el devessall d'energia alliberat per la batuta va pecar d'inflexibilitat, les dinàmiques van ser poc variades i el so global –fins i tot tenint en compte la sovint criticada habilitat orquestradora de Schumann– massa gruixut (la fusta va quedar massa en segon pla). Tot i que en la versió de la Renana no van faltar alguns accents excessivament bruscos, l'ímpetu de Pablo González va estar més ben controlat ja des d'un primer moviment d'àmplia volada. En manta ocasions, el director titular de l'OBC va saber fer cantar la secció apropiada segons el pes del discurs musical, i el quart temps, amb el seu ben trobat equilibri entre solemnitat i severitat, va ser un bon pòrtic al joiós final. En un mes, la conclusió.