cultura

La crònica

Críptic a estones i hipnòtic sempre

El CAER presenta ‘Públic # 1 (Reus)', un homenatge al públic teatral

El muntatge el protagonitzen grups de Reus

Públic nou, mai vist abans al cicle R-evo­lució escènica, és el que es va aple­gar dijous al Cen­tre d'Art Cal Massó per assis­tir a l'estrena de Públic # 1 (Reus), un espec­ta­cle que ha ideat Oriol Nogués i que es repre­senta fins avui. Era un públic nou i nombrós cons­tituït, és clar, per les famílies i els cone­guts dels actu­ants, atès que de Reus són tots els que es mouen per l'espai escènic durant l'horeta que dura el mun­tatge. L'obra, basada en El público de Lorca, és un elogi de la gent que estima el tea­tre, tant el públic com els actors ama­teurs. I dei­xem-ho aquí perquè si la cro­nista volgués anar més enllà a l'hora d'expli­car de què va l'espec­ta­cle, que és críptic a esto­nes i hipnòtic sem­pre, es posa­ria a les car­xo­fe­res.

El fil cen­tral de Públic # 1 (Reus) és l'actriu ama­teur Maria Teresa Sardà, que es va fer un fart de tre­pit­jar els esce­na­ris de Reus, sobre­tot el de l'Orfeó Reu­senc, en els seus anys joves i que, com des­taca Nogués al començament de l'espec­ta­cle, va ser la pri­mera intèrpret a fer la Fedra de Racine a Reus a pro­posta de Bona­ven­tura Valles­pi­nosa, tra­duc­tor de l'obra. Poca broma, doncs. La Sardà, encara posseïdora d'una bona veu, va nar­rant al cos­tat d'una gallina enga­bi­ada (metàfora, pot­ser, del galli­ner on s'estava el públic tea­tral més entès i pobre?) anècdo­tes deli­ci­o­ses de la seva tra­jectòria, sobre­tot de la seva relació amb Valles­pi­nosa. I la resta del mun­tatge? Doncs la cro­nista la deixa a dis­po­sició de l'anàlisi que en faci el públic, que per alguna cosa n'és el pro­ta­go­nista. Només cal des­ta­car alguns apunts: les xique­tes de l'escola de dansa del Cen­tre de Lec­tura, que enten­drei­xen el públic; els can­tai­res de l'Orfeó Reu­senc, que inter­pre­ten amb gràcia cançons pop; els alum­nes de tea­tre de l'ins­ti­tut Gabriel Fer­ra­ter, que demos­tren que són uns asos de l'esprai i les pin­ta­des; l'actriu Bàrbara Roig, que fa inter­ven­ci­ons sur­re­a­lis­tes damunt d'unes saba­tes que tenen pro­ta­go­nisme propi; efec­tiu el número de la mar on navega una de les naus del ball de gale­res de Reus, i esplèndida, pot­ser el millor de l'espec­ta­cle, la inter­venció del pro­fes­sor de l'Ins­ti­tut del Tea­tre de Bar­ce­lona, Roberto Fra­tini, que en un tres i no res engalta al res­pec­ta­ble una pro­funda con­ferència sobre el públic del tea­tre.

És bonic quan el CAER uneix el talent de la gent de Reus per fer coses que són incom­pren­si­bles fora de la ciu­tat. I a vega­des, també dins la mateixa ciu­tat. I con­vin­dria, ara que s'acos­ten elec­ci­ons, que els polítics no se'n per­des­sin ni un, dels mun­tat­ges del CAER. Pot­ser així dei­xa­rien de dir dis­ba­rats sobre la cul­tura local. A l'estrena, però, no n'hi havia cap. Ai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.