Cultura

anàlisi

Un cinema acomplexat

El cinema català ha estat sempre un cinema acomplexat. Per una estranya equació semblava que a Catalunya no s'hi podia fer bon cinema, que la indústria era patrimoni exclusiu de Madrid i que les pel·lícules parlades en català eren per a un públic provincià. A Madrid ho deixaven clar quan en els Goya ignoraven bona part del que es feia a Barcelona. Encara que Pau i el seu germà, de Marc Recha, estigués a la secció oficial de Canes, no se la nominava. Encara que Honor de cavalleria, d'Albert Serra, fos vista per tothom, ells apostaven per la de Manuel Gutiérrez Aragón, que mai va travessar els Pirineus. Aquesta autosuficiència, perfectament abonada per determinats discursos mediàtics, ha provocat que el públic també estigués acomplexat. L'únic que obsessionava els gestors culturals és que les pel·lícules americanes es veiessin doblades al català.

Per primer cop a la història dels Goya, una pel·lícula parlada en català es troba entre les més fermes candidates a guanyar el premi a la millor pel·lícula. Probablement no passarà res i la institució de cine espanyol continuarà escombrant cap a casa, però l'èxit de Pa Negre ens ha de fer pensar a tots plegats. Per una banda, la pel·lícula d'Agustí Villaronga ens demostra que es pot fer un cinema català digne, sense complexos i amb un cert èxit de públic. Per l'altra, certifica que no tota la indústria del cinema ha de ser necessàriament madrilenya i que, a Barcelona, des de fa anys, s'hi està creant una infraestructura sòlida que ara no té res a envejar a la de Madrid. Si repassem una qüestió tan important com és la de l'educació audiovisual, veurem que, en els darrers quinze anys, a Catalunya s'ha treballat més que a Madrid. Tenim una escola de cinema –ESCAC–, dos màsters universitaris de documental –Pompeu Fabra i UAB–, facultats de comunicació audiovisual i estudis de grau en comunicació cultural. Potser als acadèmics que voten els Goya tot això els importa poc, però no hi hauria hagut mai pel·lícules com Pa Negre, Tres dies amb la família, El cant dels ocells, Los condenados o Garbo sense unes sòlides bases per crear nous professionals i creadors capaços de fer que públic i indústria superin els vells complexos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Marc Larré guanya el premi Antoni Vila Casas d’Escultura 2024

palafrugell
cultura

La llei contra la bruixeria més antiga d’Europa, de les Valls d’Àneu, compleix 600 anys

barcelona
Novel·la Gràfica

Jaime Martín i les trementinaires del Pirineu

Barcelona
Blaumut
Grup barceloní de pop, acaba de publicar el ‘Capítol 1’ del seu nou disc, ‘Abisme’

“Ara hi ha un consum excessiu de tot, sense gaudir de res”

Barcelona
girona

Torna ‘La consueta de sant Jordi’

girona
MÚSICA

La Franz Schubert Filharmonia presenta la nova temporada

BARCELONA
Crítica

Un guant

guardó

Gemma Lienas rep el Premi Cedro per la defensa dels drets d’autor

madrid
cinema

BCN Film Fest premia ‘El destino de Maya’

barcelona