Sol o en parella
Els Antònia Font han fet un pas endavant amb Lamparetes, emparats per un públic que s'ha multiplicat i que els ha convertit en sants patrons de la nova generació del pop independent català. El grup ha estat clau en la nostra història: ells han llaurat en temps descoratjadors i han estat els Manel, els Amics de les Arts i companyia els que n'han recollit els fruits. El que no deixa de resultar curiós és com Joan Miquel Oliver, compositor i lletrista dels Antònia Font, no ha tingut la mateixa acollida amb els discos en solitari. I això que el repertori és igualment seu! La música va més enllà dels raonaments tècnics o científics. Per molt que hi hagi crítics que s'escarrassin a teoritzar, ningú té la clau per entendre per què Quimi Portet o Manolo García arribaven molt més enllà quan formaven part d'El Último de la Fila. Gerard Quintana tampoc ha aconseguit arrasar mai com quan és al costat de Josep Thió, un músic amb qui, paradoxalment, no s'hi entén, però s'hi complementa. Recordem que Jagger i Richards sempre van ser superiors amb els Rolling Stones que per separat, igual que Lennon i McCartney van ser més brillants amb els Beatles que individualment.
L'èxit dels Antònia Font, doncs, va més enllà d'una bona composició o d'una bona lletra d'Oliver, per molt que sense ell no existiria la banda. Tampoc val a dir que la causa és la preciosa i sensible veu de vellut de Pau Debon. És la suma de totes i cadascuna de les aportacions, com també la confluència d'unes amistats, el feeling creatiu quan són junts i una inexplicable màgia que els atorga una capacitat de comunicació directa a l'ànima de la gent. I aquest és el factor del qual crítics i musicòlegs, per molt que hi donin voltes, no sabran raonar mai el per què. Com en El Último de la Fila, els Sopa, els Rolling i els Beatles.
