cultura

l'entrevista

“Pep Guardiola rep més pressió que un conseller”

A La idea d'Europa es diu que el que uni­fica el con­ti­nent és l'existència dels cafès. Val la fórmula de cafè per a tots?

No. Són fórmu­les antagòniques. Cafè per a tots em sona en cas­tellà i em sem­bla molt limi­tat. El que ve a dir George Stei­ner és que, a part dels cafès, hi ha el matís: les dife­rents cul­tu­res, les llengües... Europa és un gar­buix de mati­sos i no hi ha Déu que ho arre­gli.
No és ser molt ago­sa­rat fer una obra de tea­tre sobre Europa? Deu ser un dels temes que tira més cap enrere...

El lli­bre La idea d'Europa el vaig com­prar perquè volia conèixer més d'aquest autor. S'ha con­ver­tit en un petit best-seller. És fàcil de lle­gir, tot i que es tracta d'una con­ferència que va fer George Stei­ner a un grup d'estu­di­o­sos a Til­burg. La meva intenció amb l'espec­ta­cle és fer-lo pla­ner. Un home en un cafè s'explica a qui el vul­gui escol­tar.

Repre­senta que és un cli­ent d'un cafè que s'atre­veix a par­lar amb tot­hom. Hi ha altres obres simi­lars com ara El Bocas­ses (Poca­co­nya) o El xar­latà (Tea­tre de Guer­ri­lla)?
Aque­lles són obres que es basen molt més en l'humor. Als bars de debò et pots tro­bar homes que xer­rant arre­glen el món, tot i que a fora no hi hagi ningú que el sàpiga arre­glar. A mi m'ha pas­sat que m'he posat a par­lar amb un des­co­ne­gut, i si li dónes peu i hi ha una certa empa­tia t'hi pots pas­sar 45 minuts. El per­so­natge de La idea d'Europa pri­mer parla amb un cli­ent a dins del bar. Després surt a la ter­rassa i sem­bla que parli sol, fins que acaba par­lant a un acor­di­o­nista immi­grant que només li entén algu­nes parau­les però que li aguanta el xàfec amb un som­riure.

Parla de best-sellers d'obres peti­tes. Què en pensa, d'Indig­neu-vos?

Tinc molta curi­o­si­tat per saber què diu; encara no l'he pogut lle­gir. Em sem­bla interes­sant que un home de 93 anys [Stéphane Hes­sel] tin­gui ganes de dir-hi la seva en el seu dar­rer moment. És com el seu tes­ta­ment. Demos­tra que està molt con­nec­tat amb la rea­li­tat, que manté un espe­rit jove.

Diu Stei­ner que els joves britànics con­si­de­ren més mític David Beck­ham que el mateix Shakes­pe­are. La cul­tura, a Europa, cotitza a la baixa.

Hi ha un tren­ca­ment. Fins fa un temps qui no sabia d'un tema, ho dis­si­mu­lava. Ara, si no se'n sap, se'n fa osten­tació. Sem­bla que cul­ti­var-se sigui una pèrdua de temps: tenir conei­xe­ments és molt poc pràctic. “Per què haig d'estu­diar si fent de paleta gua­nyo més que un mes­tre, es deien els joves abans de la crisi?” Suposo que, a la llarga, ho pati­rem.

Si aquesta és la tendència, com s'atre­veix a por­tar a escena un assaig sobre la cons­trucció d'Europa?

Sóc un pèl kamikaze. Com a actor fre­e­lance em varia molt la feina, i quan tinc temps m'agrada par­lar de coses que m'han agra­dat com ja vaig fer a Ca lluny, redéu. Ara amb La idea d'Europa, que em pen­sava que me'l fotrien pel cap, he tin­gut sor­pre­ses. Ha fun­ci­o­nat el boca-ore­lla allà on s'ha repre­sen­tat fins ara.

A Ca lluny, redéu! es va atre­vir a reco­llir l'opinió dels poe­tes sobre Cata­lu­nya. Ater­ri­dor per a les mas­ses!

Era una coc­te­lera de parau­les. Vaig pen­sar que si som un país de poe­tes, ells, per força, tin­drien ver­sos en què el llo­a­rien o cri­ti­ca­rien. Hi havia poe­mes de Martí i Pol, Sagarra, Car­ner, Espriu, Pere Quart... El pri­mer que me'l va com­prar va ser un irlandès [Gerald Fan­non] que pro­grama el Cen­tre Cul­tu­ral Sant Cugat. A Bar­ce­lona va cos­tar tro­bar-hi espai (es va fer al Ver­sus el 2007). Ha reei­xit més fent bolos. La Bar­ce­lona soci­a­lista no vol exer­cir de capi­tal del país. Té aquesta ver­go­nyeta. I no és cap pro­blema. Ja ho deia Gaudí: “Per ser ori­gi­nal, vés a l'ori­gen”.

Dimarts va fer funció men­tre el Barça superava el Madrid en la Cham­pi­ons. El fut­bol inte­gra, cohe­si­ona?

Hi anava amb la idea que seríem tres i vam ser 25 [en un local amb capa­ci­tat per a 60], però va ser una funció molt bona. Alguns dels que sor­tien van pre­gun­tar al Ramon del bar com anava el par­tit. Pot­ser van pre­fe­rir estal­viar-se els ner­vis. El fut­bol té un com­po­nent catàrtic supe­rior al tea­tre; ho hem d'adme­tre. Si no hagués tin­gut funció, hau­ria vist el par­tit. Està bé, el fut­bol; el pro­blema és ser només un hoo­li­gan. I sí, cohe­si­ona: la Cham­pi­ons ha enfor­tit Europa encara que sigui de manera incons­ci­ent. L'himne del Barça ja ho diu: “Tant se val d'on venim...”. El Barça és una eina de cata­la­nit­zació indis­cu­ti­ble. És la prin­ci­pal ins­ti­tució del país.

Ja ho deia en Car­re­tero quan flir­te­java amb Laporta perquè entrés a Rea­gru­pa­ment en les elec­ci­ons cata­la­nes...

I no li falta raó. La pressió de Pep Guar­di­ola aquests dies de Barça-Madrid ha estat més gran que la de qual­se­vol con­se­ller. D'altra banda, el mateix Lluís Llach va fer un con­cert al Camp Nou.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.