Francis Ford Coppola i la crisi

Pertanyo a la generació que encara va poder veure pel·lícules com aquesta segona part d'El padrino en una sala d'estrena, que va viure aquells temps on el cinema nord-americà experimentava una segona edat d'or. Llavors ni pensàvem que algun dia aquests films podrien ser considerats clàssics, perquè llavors els clàssics eren Bogart, Ford, Hawks, Marilyn Monroe i James Dean. Perquè una cosa és ser un clàssic i una altra, lluir un estil clàssic. I en aquest sentit, El padrino, segunda parte pot haver esdevingut un clàssic, però és una de les pel·lícules més modernes mai fetes a l'interior de la indústria de Hollywood. Primera raó per tornar-hi, doncs: la comparació amb la cartellera actual pot delatar que moltes de les coses que avui se'ns fan passar per modernes ja les havia superat Coppola en aquella època.

Però hi ha una altra raó, i és justificar per què es produeix aquesta paradoxa. El padrino, segunda parte ofereix una estructura avui impensable en el cinema comercial de Hollywood: dues històries explicades en paral·lel però que mai no arriben a creuar-se, la peripècia de Michael Corleone com a successor del seu pare els anys cinquanta i l'arribada de Vito a Amèrica, a principis del segle XX. La pel·lícula funciona, doncs, com un enfrontament continuat entre formes de representació i formes de vida, entre la construcció d'un imperi i la seva decadència. Un imperi mafiós o un imperi capitalista? Aquí entrem en la part política de la pel·lícula. La identificació entre el submón de la delinqüència organitzada i l'ascens d'un sistema corrupte fa que el film de Coppola adquireixi una actualitat que llavors no vam notar, en la nostra ingenuïtat d'adolescents. Perquè, diguem-ho ja, Coppola estava parlant dels orígens de la crisi, d'aquesta crisi.