cultura

Miquel Pairolí, escriptor

Hi ha dies estranys durant els quals una notícia inesperada et canvia sobtadament la mirada, i ha estat així amb la mort de Miquel Pairolí. M'imagino que l'escriptor ha desaparegut durant el moment de fer concordar els dos rellotges de paret de casa seva, l'un s'avançava i l'altre s'endarreria, i cada setmana procedia al ritual de fer coincidir les quatre broques. Aquesta vegada no ha estat possible perquè el temps que s'escolava entre l'un i l'altre l'ha atrapat. Al capdavall, el temps, llarg o curt, conté la bèstia que fa la feina bruta a la mort. Potser a partir d'ara, a dins de les dues esferes s'hi desfibra la cronologia i, de mica en mica, després del darrer tic-tac, un silenci empeltat d'absència s'apodera dels llibres, dels escrits i del traç fecund de la memòria.

Pairolí deia que somiava en una ciutat oriental, un lloc que no sabia identificar, potser del sud-est asiàtic. L'imagino vestit amb elegància tot caminant pels carrers estrets, atapeïts de gent i tràfec, seguint un nord, buscant una resposta: endevinar què hi fa en aquesta ciutat. Per què sovint s'hi tornava a veure?, sempre en el mateix punt de partida per arribar a una casa estantissa de fusta. Obre la porta, hi entra, no hi ha ningú i està mal il·luminada. A fora, el garbuix del carrer, veus exòtiques, escantellades i incomprensibles sobresurten enmig d'una amalgama d'olors i pudors fortes –encens, orina i espècies– que recorren el somni un cop darrere l'altre.

Obrir el llibre Octubre (Ed. Acontravent), és obrir una porta darrere la qual hi ha un seguit d'habitacions en cadascuna de les quals hi ha els passos d'una obra rigorosa, esplèndida. Hi ha un territori ple de suggeriments i de reflexions que inviten a seure i a llegir la rumiada cal·ligrafia literària d'un autor que, amb la saviesa de l'ordre –ritme temperat–, tant descriu el vol senzill d'un ocell com la complicada naturalesa humana. L'estupidesa del temps l'ha segrestat a cinquanta-cinc anys. Pairolí és un gran observador, però és sobretot un mestre a l'hora de descriure el que veu perquè sap esbrossar una imatge o una idea per tal de recollir-ne l'essencial. En la seva obra, tant en la ficció com en els diaris o els articles, s'hi reflecteix un pensament que defensa uns valors, però també s'hi desplega la seva visió respecte del món, contundent i irònica; una mirada reposada sobre la vida contemporània que, de vegades, s'endinsa en allò que estimava, que imaginava, que enyorava i, també, sobre el que li hauria agradat escriure.

Potser, en la ciutat desconeguda, quan els rellotges s'aturen, per fi Miquel Pairolí pot dur a terme una il·lusió impossible, passejar i xerrar amb el seu admirat escriptor Henry James. La ingravidesa dels records i la força del seu talent, però, sobrevola damunt “del temps sense retorn i de la matèria fungible amb la qual estem fets”. Més enllà d'això, només ens queda empassar-nos la ràbia i continuar caminant arran del cingle vertiginós de la vida, acompanyats pel remoreig silenciós dels absents, dels que un dia van gosar estimar-nos. Teló.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
cinema

DocsBarcelona, documentals que destrueixen els estereotips

barcelona
cinema

Una nova generació de simis regna al planeta Terra

Barcelona
Patricia López Arnaiz
Actriu

“Deixar les víctimes soles és una forma d’agressió”

Barcelona
Mireia Freixa
Historiadora de l’art

“El patrimoni només es preservarà si la gent se l’estima”

Terrassa

Isabel Vila, la primera sindicalista i pionera de l’educació femenina

Girona
Crítica

L’encís de Bulle Ogier

Fenosa, l’escultor de la natura

El Vendrell
cinema - comèdia

Tres generacions de dones unides per la tragèdia

cinema - Animació

Viatge d’una nena xinesa amb parada a Berlín