Retorn al cos
Javier Garcés s'endinsa en el gravat i la talla per explorar la figura humana com si fos un miniaturista medieval
L'artista exposa aquest mes a L'Era d'en Saulot de Pals i a la galeria Populart de Capmany
“Més figura, doneu-me més figura humana sisplau”, esclata Javier Garcés (Saragossa, 1959) amb un gest de la mà que seria quasi de súplica si no fos que ho ha dit exultant, frisós, amb una incandescència que de seguida s'esforça a reprimir per no perdre l'aplom amb què sol presentar-se davant la gent que el coneix poc. El seu entusiasme, que rebrota una vegada i una altra al llarg de la conversa fins que ja desisteix d'aplacar-lo, és pura serotonina segregada a cop de gúbia i martell. Fa dos anys que s'ha endinsat en la talla en fusta, a l'antic obrador d'un vell fuster de Vulpellac que ha convertit també en el seu taller, i s'ha retrobat, sense esperar-ho, amb la seva autèntica naturalesa, que és rabiüda, porfidiosa, maniàtica i tot. Desbastant com qui diu a cop de punyal un bloc de fusta inert, ha acabat extraient el retrat d'uns quants dels seus amics, de la fotògrafa Anna Bahí, per exemple, que ha documentat tot el procés en un reportatge que es pot visitar al web de Garcés i que actualitza ben gràficament aquella antiga teoria que la forma ja existeix, adormida, en cada pedra, en cada tronc, i que l'artista no fa sinó alliberar-la de la presó de la matèria.
A Javier Garcés li agraden aquestes referències antigues, perquè al seu taller se sent molt a prop dels escultors medievals, perquè no sent cap aversió ni per l'artesania ni per la tradició. “En la figura humana, en el cos, en el retrat, trobo tot el que ara m'interessa”, afirma aquest artista que ha enlluernat més d'un cop amb la precisió, la dignitat, l'amor extraordinari amb què ha dibuixat i pintat, sovint sobre planxes de ferro, els draps bruts del seu taller o les floretes músties dels marges de la carretera: les seves natures mortes, els seus paisatges. Semblen anotacions del quadern de Darwin, dic com de passada mentre m'ensenya una d'aquestes miniatures vegetals, i salta de la cadira: “És clar que s'hi assemblen! Un científic vol comprendre la realitat; jo també. Quan dibuixes, adquireixes un compromís amb la representació, perquè si tu no comprens allò que veus, no sabràs explicar-ho als altres”.
Un treball miniat
En aquest afany d'exactitud ha estat un gran descobriment el gravat, una tècnica en què s'ha endinsat fa poc més d'un any al costat de Sebi Subirós. “És com dibuixar, només que el punxó fa de llapis, i és tan fi, que t'invita a traçar fins i tot les empremtes dactilars, cada solc de la pell”. No és cap exageració: a les seves provatures, ressegueix cada petita arruga, excava fins i tot els porus de la pell, amb la mateixa paciència amb què pinta el borrissol de cabells de la nuca de les seves models a les talles policromades, que ensenya per primer cop a la galeria Populart de Capmany (fins al 31 d'agost) al costat del monumental Carlets, una figura de ceràmica de més de dos metres que va suposar la culminació del seu treball amb el fang. A través de la ceràmica, de fet, va descobrir la plenitud del tacte, el gust per la textura i la rugositat, que cada cop el tempten més: tocar i tocar, i fer dels dits una via de coneixement. No és estrany que senti una atracció irresistible per representar la pròpia mà, humil i al mateix temps poderosa, que sovint utilitza per ocultar-se a si mateix, en autoretrats com el que mostra a L'Era d'en Saulot de Pals (fins al 15 d'agost), tapant-li la boca, fent-lo en certa manera callar perquè es concentri només a observar. “M'agrada reproduir-me davant la dificultat de mirar”, confessa. Aquestes interferències, ben mirat, transmeten una teatralització que el complau, fent que un mínim gest obri un enigma en el dibuix i el transcendeixi. Hi va pensar, en aquest efecte narratiu, fa pocs dies vora l'estany de Banyoles, quan l'amiga que s'havia ofert a fer-li de model per a una altra de les seves talles va suspendre inesperadament la posa perquè acabava de veure un esplugabous. Si hagués pogut perfilar-li els ulls en aquell moment precís, somieja, el vol de l'ocell hauria quedat per sempre dins la seva mirada.
